D’Àustria a Catalunya: el covid dels trèmols

Amb un traç molt gruixut i sense intenció de fer-ne hipòtesi científica, la humanitat pot assimilar-se, sota els efectes de la pandèmia del SARS-CoV-2, al bosc de trèmols que hi ha a l’estat nord-americà de Utah i que tots els botànics i biòlegs del món consideren que és un únic organisme viu. Més de cinquanta hectàrees d’arbres genèticament idèntics, connectats per les arrels; més de sis mil tones de matèria viva formant l’organisme viu més gran del món. Això és Pando.

Quan el març de 2020 el Dr. Tedros Adhanom va anunciar (per a molts ho hauria d’haver fet abans) que la malaltia que produïa el nou coronavirus passava a tenir consideració de pandèmia, entre altres coses va dir: “He afirmat des del primer moment que els estats, en les seves diverses maneres d’administrar-se, han d’adoptar un enfocament basat en la participació de tots els nivells d’organització social, i l’estratègia no serà integral si no impliquen tota la societat. Prevenir infeccions, salvar vides i reduir efectes perversos en els desenvolupaments socials és un objectiu que port unir-nos”.

Ens demanava que per una vegada ens sentíssim i actuéssim essent conscients que érem Pando. Les estacions i les vies de sortida de les grans ciutats dels països on es van anunciar restriccions es van omplir de multituds que optaven pel que creien que els salvaria: desatendre la crida a disminuir la interacció per evitar el creixement exponencial de casos. Una solució individual, egoista. Així ens hem comportat en totes les grans epidèmies que relaten els llibres d’història de la medicina.

La picaresca per saltar-se les normes d’aïllament era considerada un divertiment. Des d’aleshores hi ha hagut dues mirades radicalment diferents: la de les famílies que han patit greument la malaltia, amb pèrdues i llargues setmanes d’angoixa esperant notícies telefòniques dels seus familiars ingressats, i la dels que no han vist la cara greu del covid-19 i han menystingut el seu potencial destructiu.

Amb algunes excepcions, com ara Nova Zelanda o el Canadà, els governs no han sabut aplicar aquella estratègia integral que impliqui tota la societat i la converteixi en el millor sistema de vigilància epidemiològica. Des que van autoritzar-se les vacunes (amb gairebé un 100% d’eficàcia) hem oblidat la consciència sanitària col·lectiva, les mesures antipàtiques i avorrides que podien aturar la transmissió del virus.

Com que a Espanya la malaltia ha tingut una incidència molt elevada, la població s’ha vacunat, i aquest escut ens ajudarà en les onades que encara hem de viure. Però fiar-ho tot a la vacunació no és suficient. Encara no es disposa de tractament específic de la malaltia i els casos de malaltia persistent són elevats. Els sistemes sanitaris estan esgotats, amb la sensació que una part dels seus conciutadans, quan es comporten irresponsablement, els condemnen a seguir exposats.

En aquesta Europa que no ha volgut renunciar als seus hàbits de lleure, inclosa la mobilitat de lleure, ara trenquem tots els nostres principis de voluntarietat i confidencialitat, de proximitat i accessibilitat, perquè no hem sabut crear consciència d’ésser únic i, per una vegada, solidari. L’autèntica solidaritat és l’anònima, però com que hem estat poc solidaris (i encara ho som menys amb els països pobres, que també són Pando), ara haurem de mostrar les nostres entranyes en forma d’historial mèdic per entrar al teatre o per agafar el transport públic.

Hem renunciat a la implicació de la societat, a convertir-los en agents de salut, a fer-los entendre que no n’hi ha prou de lluir una mascareta, que s’ha d’utilitzar correctament i sempre; no n’hi ha prou que sigui un espai obert, que la distància social és imprescindible. Cadascun de nosaltres tenim capacitat per aturar les cadenes de contagi. Podíem haver aturat la pandèmia ja fa temps.

Haver de presentar el passaport covid (i perseguir-ne la falsificació) potser farà augmentar el percentatge de població vacunada entre els que tenen una reticència vacunal més per inacció que per oposició. Però els plantejaments punitius de confinaments, com ara a Àustria, la suspensió del treball, i altres, incrementaran les posicions radicals. Les emocions positives poden mobilitzar millor (estratègies integrals) que les basades en la sanció i el càstig. La confiança en les institucions ha baixat durant la pandèmia, i per implicar tota la societat calen lideratges reconeguts, no repudiats.

A principis de novembre l’OMS calculava que havien mort 150.000 sanitaris pel SARS-CoV-2 al món des de l’inici de la pandèmia. Uns dos milions havien emmalaltit, i un 50%, tot i desitjar-ho i necessitar-ho, no havien rebut la vacuna. Del fons de cada sanitari podria sortir un clam a fer-ho tot obligatori, a aïllar els no vacunats, a silenciar els negacionistes. Ens costa entendre la desconsideració cap a nosaltres que hi ha en cada frivolitat i insensatesa que rebutja petites incomoditats que evitarien contagis. Hem vist la versió més terrible d’aquesta pandèmia. Darrerament els nostres pacients són dels que es penedeixen de no haver-se vacunat. I no obstant això, el que volem des de l’inici d’aquest malson són formes eficients de convertir cada ciutadà en un activista anticovid, en un sentinella de la salut, i no en una persona perversa.