Cruis i esquerdes
Vivim temps de cruis i esquerdes a la vida i la geopolítica. L’episodi de Groenlàndia –i Veneçuela– recorda fins a quin punt tot és incert i a punt de canviar en qualsevol moment. En paral·lel, aquests dies a ca nostra també hem vist com les infraestructures només ‘existeixen’ quan fallen –sobretot per les (extremes) dretes. L’accident ferroviari d’Adamuz ha deixat més de quaranta víctimes mortals, amb el trànsit d’alta velocitat afectat i un país sencer en estat de commoció.
Podem entendre la ciència sota la mateixa lògica. La recerca també és una infraestructura, tot i que menys visible, més distribuïda, i amb efectes que arriben tard. Quan es desajusta, no hi ha un soroll immediat com el d’un tren descarrilat; hi ha silencis: projectes que no arriben a començar, carreres professionals que es queden a mig camí, dades que no s’actualitzen, consorcis internacionals que perden ritme... I, en un sistema global tan interconnectat, un any de govern als Estats Units pot acabar sent un any de fricció a mig planeta.
El primer gran vector és el finançament i, sobretot, la incertesa. Segons Nature, el Congrés dels EUA es prepara per rebutjar retallades “enormes i sense precedents” que l’administració Trump havia proposat per a la ciència. Ara bé, el mateix text subratlla dues coses que expliquen per què el dany internacional pot existir igualment: d’una banda, la inversió civil en R+D encara es projecta a la baixa; de l’altra, queda obert si l’executiu acabarà executant els diners “tal com” els marca el Congrés. A més, canvis en el model de concessió d’ajuts poden pressionar la força de treball científica, fent les convocatòries més competitives (de difícil accés) i expulsant talent, fins i tot si el pressupost aparentment aguanta.
El segon vector és la retirada de la cooperació internacional. El 7 de gener, Trump va anunciar la sortida de més de 60 organitzacions internacionals, incloses 32 agències de l’ONU. Entre les afectades hi ha noms clau per al coneixement i la governança global: IPCC (clima), IPBES i IUCN (biodiversitat i conservació), i també l’agència de renovables Irena. Les institucions asseguren que el treball continuarà, però la contundència d’aquesta retirada implica efectes col·laterals aparentment invisibles: no és només una qüestió de diners, sinó de ‘missatge’ i d’efecte exemple; i, a més, pot crear buits de lideratge que altres actors podrien omplir.
Mirant endavant, hi ha una tensió que cal sostenir amb serenitat: la política pot sacsejar la infraestructura científica, però la ciència no s’atura. El 2026 arriba amb tecnologies que convé tenir al radar, ja que tenen el potencial de redefinir salut, energia i seguretat: xenotrasplantaments accelerats per edició genètica; terapèutiques d’mRNA més enllà de les vacunes; modelatge meteorològic i climàtic amb IA; nova energia nuclear amb reactors modulars petits; cartografiat del cervell; exploració espacial i oceànica; i una computació quàntica que comença a avançar en correcció d’errors.
Les distintes infraestructures que ajuden a avançar el conjunt de la societat i que milloren la vida dels ciutadans –com l’entramat ferroviari, com el sistema sanitari públic; com la ciència– necessiten cura i finançament estable per continuar essent competents i limitar problemes i accidents futurs. Per tant, la pregunta no és si la infraestructura és important –ho és–, sinó si decidim recordar-ho abans no torni a fallar.