Creadors de contingut... tu tries!

Ja sigui des de les institucions, ja sigui des de fòrums socials o d'opinions personals com aquesta que ara llegiu, se sol fer propaganda dels creadors de continguts en la nostra llengua, amb ganes de mostrar un esperit positiu i unes expectatives optimistes quant a l'estat de salut de la llengua catalana, que tantes vegades tendim a veure des del victimisme o, fins i tot, des de la ràbia. I cal fer-ho! Us recoman seguir la pàgina de Parlars Mallorquins, que va començar com una pàgina de divulgació gairebé estrictament lingüística i sobre dialectologia i altres curiositats filològiques i ha acabat sent un referent en clau nacional i diria que fins i tot anticapitalista. M'agrada seguir, també, de tant en tant què diu @CasHorrach, que té gràcia, aquest al·lot. O el president Àngel Aguiló, de verb tan eloqüent com contundent. Són casos nostres, amb molt de predicament a les xarxes i que, a més, tenen ressò també en els mitjans convencionals, com és ara IB3, que hi troba una font d'informació, creativa i de connexió amb la realitat de la xarxa, que hom ja no sap si és també la realitat del carrer o no.

El cas, però, és que aquest pobre columnista venia avui a parlar-vos dels altres, dels qui decideixen que la nostra llengua no és un mercat, o que, com a mínim, és un mercat massa petit per a ells. M'ha arribat aquests dies l'enllaç d'un compte d'Instagram de dues mestres mallorquines i catalanoparlants que han decidit fer tota, absolutament tota, la seva comunicació a través d'aquesta xarxa exclusivament en espanyol. De casos com aquest, com a mínim entre la gent que vivim a Manacor, n'hi ha a rompre. Mir de posar-me en situació per comprendre què deu passar per dins el cervell d'aquestes persones que consideren que la llengua catalana no els és útil per dir allò que pensen, per dir allò que volen dir. I el primer concepte que ens ve al cap, en pensar-hi, és l'autoodi. Deuen considerar que la llengua catalana és provinciana, la llengua dels vells, la dels tancats, la dels que no hi saben veure més enllà del redolet on han viscut sempre, la dels que “no han viatjat”. Tots els arguments lleneguen pendís avall... o és que hi ha res més provincià que acollir-se a la llengua dels colonitzadors argumentant que la pròpia no té prou cos, prou envergadura o prou jo-què-sé-què?

Alguns altres ho fan pensant en el mercat. Són gent que té negocis. Gent que fa números. Gent que, presumptament, tenen olfacte per comprendre on hi ha un duro a guanyar. Gent, alguna, que dirà que ho fa per sobreviure. Alguns ho faran perquè, diuen, no volen generar conflicte. Perquè sí, perquè hi ha gent que té la idea que parlar en català és conflictiu... i no s'adona que el conflicte no el tenim nosaltres, sinó que el tenen els qui s'enfaden quan senten parlar la llengua d'aquí. Clar, com que nosaltres, els catalanoparlants som els millors bilingües del món, no ens enfadam, quan els nostres congèneres de llengua decideixen trair-la per acollir-se, una altra vegada, a la dels colonitzadors... D'altres diran que així obren el mercat. Deuen ser cosins-germans dels qui diuen que l'espanyol serveix per anar per tot el món. Fins i tot l'anglès, com a llengua franca que és avui gràcies, o per culpa, de l'imperi capitalista que ens la inocula. Resulta, però, que si a aquesta mateixa gent els demanes quantes vegades han anat a l'Argentina els darrers vint anys, et diuen que cap. O quantes vegades han estat a Dinamarca o a Suïssa o fins i tot a Espanya, et diuen que una, o dues, o tres. I així, en nom d'un cosmopolitisme que no practicam, la matam.

També hi ha els de les franquícies. Aquests resulta que s'han de comunicar en espanyol perquè sembla un requisit de la franquícia amb la qual, o per a la qual, fan feina. Perfums, olis essencials, cosmètica, resulta que no poden ser autocentrats, que no poden fer-se, ni dir-se, ni vehicular-se en la llengua pròpia de Mallorca. I així, els bilingües de torn, acoten el cap i creuen el patró. N'hi ha que diuen que creure és criança... Ho trobau, també, en aquest cas?

Finalment, hi ha els creadors de contingut rasos, els qui es comuniquen únicament amb la intenció de fer likes i followers. Molts opten per la via que explicàvem al primer paràgraf. D'altres, en canvi, hom no sap per quin mecanisme mental, s'estimen més fer les seves comunicacions públiques en espanyol.

Parl, en tots els casos, de persones que en el seu dia a dia més actual i rabiós, més familiar i més social, més total i més absolut, parlen en català. És una llàstima que no sàpiguen veure que els seus clients, els seus seguidors, són aquí, al seu costat, entre la gent amb qui conviuen dins aquest món on, de cada vegada, sembla que ens costa més mantenir la vella sentència de ‘pensa global actua local’. Tots som sensibles a l'extinció de les balenes del pacífic, tots ho som amb el genocidi del poble palestí. A tothom li preocupa el que passa a l'Àrtic amb el forat de la capa d'ozó. I la gent s'esborrona de veure les imatges d'esclavitud entre els treballadors de les mines de coltan. Qui, però, pensa en la llengua que parlam els catalans? Quants de nosaltres la traïm cada dia? Ens és igual, que s'extingeixi una manera de ser i una forma d'entendre el món?