De Crancs i Moixos
Ara fa unes setmanes vaig poder gaudir dels premis Enderrock de la Música Balear. Tota una delícia. Durant l’acte van passar per l'escenari una nova generació de joves músics. Parl de figures com Maria Jaume, Maria Hein, Xanguito, Chiara Oliver i Pitxorines, entre d’altres. He de dir que durant la gala vaig sentir-me orgullós de la Mallorca que molts d’aquests artistes s’encapiroten a construir. Perquè, contra modes, governs i banderes, vaig constatar la quantitat i la qualitat de la gent que manté la nostra cultura més viva que mai.
Durant l’acte em va venir al cap una idea que convé recordar de tant en tant: “Malgrat que molts no ho creguin, en aquesta vida poques coses són casualitat ni tampoc es generen de manera espontània”. I és per això que hem de tenir clar que molts dels nous projectes musicals de l’illa –sobretot aquests d’arrel tradicional– tenen unes arrels molt profundes.
Pitxorines, Marala i Mar Grimalt, per exemple, trasbalsen l’escena illenca gràcies al seu talent, sens dubte, però també –i això és important– gràcies a un fil d’artistes que s’han endinsat en la memòria del poble i s’han entestat a transmetre-la a les generacions posteriors. Tothom estarà d’acord amb la idea que sense Maria del Mar Bonet, Uc i Biel Majoral no tindríem la interessant escena musical que tenim avui.
Per què us cont tot això? Idò perquè una d’aquestes baules musicals està de festa: Nou Romancer.
Creat el 1994, el grup va començar explorant el repertori de romanços i cançons populars en un moment en què la majoria apostava pel ball de bot. Els seus membres, Biel Jordà, Pere Radó, Miquel Àngel Bauzà, Jaume Bueno, Tomeu Riera i Lluís Segura han anat desenvolupant un estil propi que parteix dels elements tradicionals, però va molt més enllà. Això els ha permès projectar la seva música més enllà de les nostres fronteres, establint un diàleg cultural amb altres tradicions mediterrànies. Durant tots aquests anys el grup ha fet desenes de concerts i ha publicat vuit discos i una maqueta: Nou Romancer (1995), Blau com el Sol (1998), El lladre de les taronges (1998), La mentida i el titella (2002), Llengua d'espases (2007), Nou Romancer al Teatre Principal (2009), Les barbes de Llull (2016), Invocació als poetes (2019) i el darrer: De Crancs i Moixos (2024).
A mi, aquest recorregut em pareix un miracle. Perquè fer música –i folk en català!– a Mallorca suposa un repte. La insularitat limita les oportunitats per donar-se a conèixer, els recursos sovint són escassos, el govern moltes vegades va a la contra i el públic, encara que fidel, és limitat. Davant aquest panorama, que Nou Romancer hagi aconseguit mantenir-se actiu durant trenta anys és quasi un acte de resistència.
I és lògic. Al llarg d’aquestes dècades Nou Romancer ha sabut anar més enllà de les sonades tradicionals, versionant romanços com El comte i la pastora, La cançó de les transformacions i A la ciutat de Nàpols, per exemple, tot afegint al seu repertori composicions pròpies i adaptacions de poemes d’autors catalans. Aquesta combinació ha donat lloc a una obra única que barreja tradició i modernitat, sempre sense renunciar a l’essència popular.
A mi, temes com La mort de na Margalida m’encanten. Aquesta cançó, basada en una tragèdia real ocorreguda el 1910, és un homenatge a la memòria i a les emocions, i ens mostra l’art que té Nou Romancer per explicar històries i recuperar sonades que corren un seriós perill de perdre’s.
El seu nou àlbum, De Crancs i Moixos, simbolitza aquest esperit. Després d’un temps a mig gas, Nou Romancer torna amb força per oferir nous temes que reflecteixen la seva maduresa artística. Aquest treball, que va ser presentat al Teatre del Mar en dos emotius concerts, va servir per celebrar els trenta anys d’èxits i compartir amb el públic la il·lusió i la passió que continuen definint-los.
En un moment en què lluitar per les arrels culturals "no està de moda", com han assenyalat els seus membres a una entrevista recent, el seu compromís amb la música tradicional és més rellevant que mai. Perquè aquest no és només un grup de música: és una formació que fa país. En aquesta terra, hi ha diferència substancial entre aquells que simplement creen música i aquells que, amb cada peça, transmeten uns valors culturals i cívics imprescindibles. A Mallorca ens fan falta, i molt, aquests segons. En això, Nou Romancer són uns vertaders referents. Perquè, sense por de ser exagerats, crec que la seva trajectòria ha inspirat i inspira les noves generacions de creadors i alhora recorda que, malgrat les dificultats, la música és una eina poderosa per connectar, emocionar i mantenir viu el nostre poble. “Poble que canta, mai no mor” deia Jordi Fàbregas. Així que… per molts d’anys, romancers!