Córrer una marató
Aquest diumenge particip per primera vegada a la Marató de Nova York. Una experiència que serveix de punt de partida per parlar de la ciència darrere dels 42,195 km. Una fita física –i emocional, almenys a Nova York, on s’ha batejat com “el millor dia de l’any” a la ciutat– que, a més, ens ofereix una finestra científica per entendre millor la fisiologia i els límits del cos humà.
Algunes dades estadístiques generals sobre la marató: més del 90% dels participants d’una marató arriben a la meta; el temps mitjà de finalització és de 4 h 21 min per als homes i 4 h 48 min per a les dones –amb les marques més ràpides per al kenyà Kelvin Kiptum (Chicago 2023; 2:00:35) i Ruth Chepngetich (Chicago 2024; 2:09:56); i, malgrat la seva popularitat creixent, només un 0,17% de la població mundial participa en una marató cada any. Ara, anem a la ciència.
Un estudi recentment publicat a Nature Metabolism ha demostrat que, després de córrer una marató, es redueix temporalment el contingut de mielina en zones concretes del cervell relacionades amb la coordinació motora, sensorial i emocional. Afortunadament, aquesta alteració es recupera espontàniament al cap de dos mesos (tanta sort!), però evidencia com l’activitat física extrema pot afectar, de manera directa, estructures neurològiques.
Si parlem d’activitat física extrema, segur que ens ve al cap Kilian Jornet, qui fa uns dies va completar l’ascensió als 72 cims de més de 4.000 metres dels Estats Units en només trenta-un dies, el projecte que va anomenar com States of Elevation. Però, malgrat assolir fites extraordinàries, fins i tot (segurament) Jornet opera dins els límits que la fisiologia imposa.
La ciència ha desvetllat –amb més o menys precisió– els límits de resistència fisiològica. Segons investigacions recents, els humans no poden mantenir de manera sostinguda una despesa energètica superior a 2,5 vegades la taxa metabòlica basal, quantitat mínima d’energia que el cos necessita per mantenir les seves funcions vitals quan està en repòs. De fet, aquest sostre metabòlic es va observar tant en corredors de marató com en atletes d’ultraresistència.
També cal tenir en compte les diferències poblacionals i individuals. Estudis apunten que les dones poden presentar avantatges específics en proves de llarga durada: una millor capacitat per metabolitzar greixos, un ritme més constant i una major resiliència davant l’esgotament.
La nutrició és, igualment, una peça fonamental. Tant les estratègies prèvies –per exemple, la càrrega de carbohidrats abans de l’exercici físic– com la ingesta durant la cursa són crucials per evitar l’esgotament sobtat, conegut com a ‘mur’. La recerca mostra que molts corredors no cobreixen adequadament les seves necessitats energètiques ni hídriques, fet que en limita el rendiment i augmenta el risc de lesions.
Com deia, la marató de Nova York és un dia especial i emotiu a la ciutat. Es respira aire festiu i de celebració. De comunitat i companyonia amb els corredors que, empesos per la gent que els anima des de les voreres, s’entreguen físicament als 42 quilòmetres (i busques) que els porten des de Staten Island, passant per Brooklyn, Queens, Manhattan i Bronx, tornada a Manhattan i fins a arribar a Central Park.
