22/11/2021

La cordialitat i la no cordialitat

L’Antoni Bassas en parlava, ahir, d’això de la diputada del PP, Cayetana Álvarez de Toledo, i a mi m’agradaria, també, ficar-hi cullerada. La senyora va dir, al FAQS, que el fet que li preguntin en català és una falta de cordialitat i que “el nacionalisme és sovint incompatible amb la cordialitat”.

Parlar una llengua, en condicions normals, no té res a veure amb el nacionalisme. De la mateixa manera que no té res a veure amb el nacionalisme menjar curri, ballar el xotis o posar-se plomes al cap. Només es converteix en “nacionalisme” quan un tercer, que passava per allà, ho troba incòmode o de mal gust i exigeix als altres que s’adaptin (a ell). Sovint, els que titllen els altres de nacionalistes quan aquests altres fan el mateix que ells fan (fer servir la llengua pròpia per comunicar-se) tenen un problema d’egocentrisme. Es creuen el centre del món, es creuen més importants que els altres, es creuen que els altres no són “normals” i ells sí. No passa només amb les llengües això. També passa amb la sexualitat, els costums, la forma de vestir-se. És per això que els egocèntrics, sovint, exigeixen els altres que canviïn, i si no poden canviar, almenys que no es mostrin en públic.

Cargando
No hay anuncios

Això de la cordialitat és com el cunyadisme. Et queixes dels cunyats sense pensar que si t’estàs queixant dels teus cunyats és perquè tu ets un cunyat. Si no parlar l’idioma de l’altre no és cordial i parlar-lo és cordial, si tu ets cordial perquè el parles, l’altre, que no parla el teu, no és cordial. Potser podem fer una cosa, doncs. Siguem cordials els catalanoparlants els dimarts, dimecres i divendres i, a canvi, que siguin cordials els castellanoparlants els dilluns, dijous i dissabtes. El diumenge, com que és festa, no parlem amb ningú.