17/09/2022

Coratge, creences i estratègies

Parafrasejant Tolstoi podríem dir: tots els moviments vencedors brillen amb la mateixa aparença d’unitat, cada moviment derrotat s’esquerda i es descompon a la seva manera. La depriment divisió de l’independentisme és conseqüència, sobretot, del seu fracàs: de la seva incapacitat d’assolir el que venia com a no traumàtic i “a tocar”. Però també respon a tres factors que cal no barrejar: el coratge, les creences i les estratègies. Des dels sectors més radicals es pretén fer del coratge l’única explicació: “Si el dia 3 d’octubre haguéssim...” És un punt de vista que ho simplifica tot i permet dividir el personal en valents i covards, lleials i traïdors. Quan escolto Feliu o Paluzie tinc la sensació que parlen de bona fe, però en el que diuen, a més d’aparent coratge, hi ha creences, i són les creences –allò que creiem que passarà– les que fan raonable o forassenyat tant el coratge com l’estratègia. ¿És botifler qui, a partir del seu coneixement del món i el seu ús de la raó, no es creu que passaran certes coses? Hi ha una frase que, mal compresa, ha fet molt de mal: “Que la prudència no ens faci traïdors”. No dic que no ens en pugui fer, però el més habitual és que sigui la imprudència la que ens aboca al fracàs i la frustració.

Creure que d’aquí al 2023 hi ha temps per fer veure a Europa com és de pacífic i democràtic el moviment independentista i, per tant, d’aconseguir que, en cas d’una eventual DUI, Europa –aquesta vegada sí!– pari els peus a l’Estat i l’obligui a acceptar-la, és només això: simplement una creença. Feliu i els de l’ANC s’ho creuen i tenen tot el dret a creure-s’ho. D’altres creiem que no hi ha cap indici racional que apunti en aquest sentit i és, també, una creença respectable. Creure una cosa o l’altra –al marge que se sigui valent o covard, bon o mal català– pot fer raonable o desastrós fer una DUI el 2023 o a curt termini. Jo veig en l’ANC, més que coratge, una perillosa tendència a confondre els desitjos amb la realitat. I bona fe, molta bona fe. La mateixa que es pot tenir creient que el 2023 no hi ha cap possibilitat que Europa obligui Espanya a acceptar una DUI. Compartint la bona fe, doncs, trobo que caldria centrar-se en les creences i en les estratègies que se’n deriven. És a dir, en una anàlisi racional de la realitat política i del que és raonable, o no, esperar-ne.

Cargando
No hay anuncios

Perquè l’ANC podria dir: “Ja sabem que Europa no ens ajudarà i l’Estat desfermarà una repressió brutal, però ho entomarem tot i plantarem cara”. Per què no ho diu? ¿Potser perquè demana massa coratge, un coratge forassenyat? Els líders de l’ANC afirmen que és molt perillós renunciar als objectius polítics per por a la repressió. Però els objectius, quan són de debò polítics –perquè en això consisteix la política–, han de ser estratègicament viables, és a dir, no s’hi ha de renunciar mai però s’han d’allargar prou en el temps perquè el preu que es paga per intentar aconseguir-los no sigui superior a allò que s’acaba aconseguint. D’aquesta perseverant paciència jo en diria coratge polític.