Un dels temes estrella d’aquesta setmana ha estat el recurs interposat per l’Advocacia de l’Estat contra les bases de les subvencions per al foment del català que havia aprovat per unanimitat el ple de l’Ajuntament de Pollença. Dies després s’ha reproduït una situació semblant a Capdepera. El motiu al·legat no ha estat altre que el de considerar que l’ajuda, amb una partida total de 5.000 euros i sense que cap beneficiari pogués superar els 350, era inconstitucional. Ho era perquè posava en perill el castellà.
Curiosament, no es tracta d’una originalitat de l’actual Consistori pollencí. Les subvencions s’atorguen de forma similar des del 1999 amb batles de tots els colors polítics, tot i que mai cap advocat de l’Estat hi havia alçat la veu en contra fins ara. Recordem que els ajuntaments han d’enviar a les respectives delegacions del govern tots els acords de ple, no fos cosa que se saltin la llei autonòmica o estatal. Per tant, la manca de veu no era per desconeixement sinó perquè no hi havia motiu per a cap recurs. Llavors, què ha canviat al maig del 2018? La resposta no és altra que l’Estat, immers en un evident procés de recentralització teòrica i pràctica que ha suposat una esmena a la totalitat del marc territorial espanyol, de les seves diverses nacionalitats i de les competències autonòmiques. En altres paraules, el que abans era legal ara no ho és sense necessitat de modificar la Constitució.
No hi ha dubte que aquest posicionament s’ha radicalitzat des dels fets d’octubre del 2017 a Catalunya però no n’és la causa. Més aviat és a la inversa. Cal entendre l’augment exponencial del sobiranisme com una resposta a la radicalització del centralisme i l’espanyolisme des de començaments del segle XXI. En són responsables els governs d’Aznar i el de Zapatero, encara que no sé si a parts iguals. El recurs contra la subvenció, per tant, està fonamentat més en la política que no en criteris jurídics.
A més, hi ha un segon factor que desacredita l’actuació governamental en aquesta matèria, el sentit comú. Algú amb un poc de seny pot creure que durant els darrers vint anys, precisament des que s’atorguen les famoses subvencions, el castellà ha perdut presència a l’espai públic de qualsevol indret de Mallorca? I màxim a un municipi turístic? Basta fer una passejada pel Port de Pollença o per Cala Rajada per constatar que el català, llengua pròpia de les Illes Balears, està en franca minoria. I pel que fa a les cartes dels restaurants, encara és l’hora que n’hagi vista una sense el menú en castellà, cosa que no podem afirmar del català.
El sentit de la subvenció, per tant, és el d’una acció positiva moderada que té l’objectiu plenament constitucional d’aconseguir la igualtat i no la superioritat de qui se’n beneficia. És evident que les esquifides ajudes al català no cerquen l’anorreament del castellà sinó una utòpica igualació amb aquesta llengua que la història de les darreres dècades posa cada cop més difícil.
Però el més impactant és que això no ho diem només nosaltres, els catalanoparlants. Ho diu la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries aprovada pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa el 1992. El 5 de novembre del mateix any, el govern espanyol de Felipe González la va signar a Estrasburg i va ser ratificada el 2001. Per aclarir dubtes, a la declaració espanyola es va fer constar explícitament que les llengües minoritàries no eren altres que les reconegudes com a oficials als estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes del País Basc, Catalunya, les Illes Balears, Galícia, Valenciana i Navarra. Això volia dir que l’estat espanyol es comprometia a protegir i a fomentar, entre d’altres, la llengua catalana. Però no les llengües de qualsevol minoria i, per descomptat, en aquest document no hi figurava el castellà, com tampoc l’anglès, el francès o l’alemany per motius obvis.
I per si tot això no fos prou per rebutjar el recurs de l’Advocacia de l’Estat, no em puc llevar del cap que també significa una monumental bufetada a l’autonomia municipal. Recordem que estam parlant d’un acord pres per unanimitat. Res, com si sentissin ploure.
