Consumir menys? Viatjar menys? No passarà
L’apagada ens ha tornat a posar cara a cara amb la fragilitat de tot el que tenim i donem per descomptat. El nivell de vida assolit a Occident (Orient s’està posant les piles) és, en termes històrics, espectacular. Per descomptat, això no treu l’evidència de les desigualtats i la vulnerabilitat de tanta gent, ni el fet que aquesta riquesa hagi estat fruit de processos brutals de colonització o d’explotació. Dit això, i que no se m’entengui malament, un pobre d’avui en un país democràtic occidental no és el mateix que el de fa un segle. Només cal parar atenció en l’esperança de vida general o en els serveis públics de sanitat, educació i benestar social, tot i que segueixin sent limitats.
Als anys 20 del segle XX a Catalunya hi havia encara moltes llars sense llum ni aigua corrent i es feia caritat, però no polítiques públiques equitatives consistents. El progrés tecnològic i econòmic, i l’enfortiment del sector públic, s’han traduït en un benestar excepcional. El repartiment d’aquesta millora ha arribat a molts sectors socials. Caldrà veure si el sistema de vida que ens hem guanyat és sostenible en termes mediambientals. Però, en conjunt, estem a anys llum (mai més ben dit) de fa un segle.
Una simple apagada general de gairebé tot un dia ens ha sacsejat en la nostra comoditat. Què passaria si haguéssim de viure sense electricitat una temporada llarga? És a dir, sense neveres ni calefacció o aigua calenta, sense aire condicionat ni internet ni mòbils ni... No hi estem preparats. Les generacions anteriors tenien memòria personal o familiar de vida espartana al camp o de penúries de guerra. Les actuals ens hem acostumat a tenir de tot, no ens plantegem cap mena de frugalitat o de renúncies. Va passar una cosa similar amb la pandèmia: es va dir que un cop superada, la gent viatjaria menys, cosa que no s’ha donat. Quan un s’acostuma a les coses bones (i viatjar per lleure n’és una), costa deixar-ho.
No és realista pensar que rebaixarem el consum d’energia i de béns i serveis. Es pot avançar en actituds més responsables, però no en una minva rellevant del nivell de vida. Difícilment passarà, si no és de manera forçada a causa de fallides tecnològiques, guerres o catàstrofes naturals. Com estem veient, cap d’aquests tres factors són gens descartables. Per evitar-los, cal actuar políticament.
El salt en el benestar s’ha produït sobretot al segle XX, quan els avenços tecnoindustrials en el marc capitalista han anat acompanyats d’una autèntica democratització i, a partir de la Guerra Freda, d’un enfortiment de l’estat del benestar europeu de tall socialdemòcrata per evitar el perill comunista. Les classes populars i mitjanes en van sortir beneficiades, en especial amb l’accés a l’educació i la sanitat, i a un habitatge digne, a més de vacances pagades, cotxe, etc. En les últimes dècades, l’onada neoliberal ha tornat a debilitar els mecanismes de redistribució de la riquesa, fins a l’actual esclat ultrapopulista encapçalat per Donald Trump als EUA, el país més ric del món, però amb desigualtats internes creixents.
El capitalisme, per si sol, genera tanta riquesa com desigualtat. El segle XIX n’és el paradigma. Amb impostos, control del mercat i polítiques públiques en un marc de llibertats, és una altra cosa. Ara Trump i els seus imitadors volen menys impostos, menys regulació i menys sector públic. Volen tornar al XIX. Economistes com Thomas Piketty o Daniel Waldenström, preocupats per l’equilibri entre riquesa i igualtat, defensen un keynesianisme de nou encuny. El tema és quins impostos posem per finançar-lo? Piketty opta per un de global progressiu sobre el patrimoni i per apujar la pressió sobre les rendes més altes i les herències. Waldenström es mostra escèptic amb els impostos a la riquesa pel perill d’evasió i fuga de capitals, i proposa gravar el capital, però a través de les rendes del capital i no de la riquesa i les herències.
Sigui quina sigui la via, cal un relat a favor d’impostos, regulació i serveis públics en un marc de llibertats individuals i col·lectives. Ni l’autoritarisme anticlimàtic i pro superrics de Trump ni el creixement dictatorial xinès són alternatives. Totes dues són apagades democràtiques.