El consum, una estafa

Després de fer l’exercici d’imaginar com seran les Balears d’aquí a 50 anys, les meves dèries han sortit reforçades. És una mala notícia per a totes aquelles persones que m’han de suportar amb la murga dia a dia, però no em sap gens de greu. Si la nostra única arma realment efectiva és el consum, l’hem de fer servir. Votar com a eina de transformació és una cosa del passat. Avui dia, governi qui governi, les nostres vides no canvien massa, perquè hi ha estaments i poders no triats per la ciutadania que no estan disposats que el rumb de les nostres existències miserables canviï de manera perceptible. I, clar, això fa que la vocació de radicalitat estigui cada vegada més devaluada, com si anar a les arrels dels problemes fos una actitud ofensiva amb un sistema engreixat i a tota màquina.

El consum implica moltes coses més enllà de comprar a una botiga, un centre comercial i una plataforma online. Si ens movem en cotxe o no, quina companyia elèctrica contractam, quant de menjar llançam al fems, si viatjam una mica menys, com feim servir el nostre temps, a quin preu venem la nostra força de treball, quina dedicació donam als nostres fills... Hi ha coses que no podem canviar a escala individual, perquè cada vegada és més complicat cobrir les necessitats bàsiques i no és qüestió jugar amb el pa. Sí que tenim a l’abast de la mà petits gestos de coherència que, com a mínim, ens atorguen uns segons de pau espiritual, com quan aconseguim controlar les ganes bulímiques de comprar objectes que no necessitam i que només serveixen perquè els doblers que tant ens ha costat aconseguir passin aviat a altres mans, que solen ser les de persones riques que no els necessiten.

Sembla que hem oblidat que, allò que no podem afrontar tots sols, sí que té una sortida col·lectiva. Ara bé, el col·lectiu és com la radicalitat, una molèstia per a l’ordre i els ‘bons’ ciutadans. Organitzar-nos col·lectivament és una utopia mentre que no ens despertem de l’anestèsia social, que ha multiplicat els seus efectes gràcies a les pantalles i les preocupacions absurdes. La frontera entre l’important i el superflu s’ha desvirtuat i ara som com nins petits que ploren per qualsevol beneitura. Tot ens afecta, tot ens posa malalts, tot ens altera. El consum que ens han posat sobre la taula és un engany. Ens han estafat. I ens han fet creure que no som poderosos, que l’únic que podem fer abans de morir és passar el temps.