El valor del consens en la reforma laboral
La ministra de Treball i vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, ha aconseguit el que fa només unes setmanes semblava impossible: posar d’acord patronal i sindicats per modificar l’última reforma laboral aprovada pel PP el 2012. L’acord arriba després de negociacions maratonianes en què totes les parts han cedit per poder construir un consens. El resultat no deixa ningú satisfet del tot. Govern i sindicats han tirat endavant reivindicacions com la de fer que el conveni de sector torni a prevaler per sobre del d’empresa o la de l’anomenada ultraactivitat, però han hagut de renunciar a d’altres, com ara la d’evitar que una empresa es pugui desvincular d’un conveni en determinades circumstàncies. També s’ha aparcat, de moment, la revisió de les indemnitzacions per acomiadament.
Això sí, es fa un esforç per aclarir en quins casos està justificat un contracte temporal i es regula la subcontractació per evitar frau, un dels grans objectius per reduir la precarietat laboral. També se simplifiquen els contractes i es converteix el fix en prevalent. La normativa s’aprovarà en el Consell de Ministres del 28 de desembre perquè entri en vigor enguany, tal com s’hi comprometé el govern espanyol amb Brussel·les. Al marge del contingut, l’acord és una victòria política de Pedro Sánchez, que incorporà Nadia Calviño a la negociació per controlar-la i tranquil·litzar Brussel·les.
Aquesta reforma laboral és la primera que es consensua entre els agents socials des del 2006, amb Rodríguez Zapatero de president. Això és un valor en si mateix, en una època en què els consensos polítics, fins i tot en contextos com el de la pandèmia, semblen cosa del passat. També sembla del passat la polèmica al voltant de la “derogació” de la reforma laboral que enfrontà el PSOE amb els seus socis. Al final són modificacions puntuals del que el govern considerava els “aspectes més lesius”.
El text haurà de passar ara al Congrés, on partits com ERC i EH Bildu ja han posat sobre la taula altres demandes, com ara que els convenis autonòmics o provincials també siguin d’aplicació prioritària. El PSOE i Unides Podem encara hauran de fer un últim esforç per sumar vots suficients, perquè és impensable que el PP faciliti l’aprovació d’una norma del govern, tot i que tingui l’aval dels empresaris. Uns empresaris que han resistit les pressions del PP i Vox, també les internes –no ha estat gens fàcil per a Antonio Garamendi, que s’ha hagut d’enfrontar a una forta oposició en el si de la CEOE– perquè no pactessin res amb l’executiu. Prioritats partidistes més que no socials, se’n diu.
