Connexions i desconnexions
Josep Maria Terricabres va dir el 2014 que “Catalunya ja ha desconnectat mentalment del que es diu a Madrid”. Hi havia moments en què aquesta sensació estava molt estesa. L’optimisme dels independentistes catalans havia netejat alguns carrils mentals; i creien que ja s’hi podria circular per sempre més. Una altra vegada el desig i la realitat es feien nosa. Per ventura és cert que una bona part de Catalunya responia al diagnòstic de Terricabres, però no sabem si aquest estat d’ànim i de consciència hauria estat el mateix si s’hagués tengut coneixement aleshores de les maniobres dels serveis secrets de l’Estat –se m’excusi per no anomenar-los com ho fan ells mateixos, adornant-se d’intel·ligència. Sabíem tots plegats que Jorge Fernández Díaz havia condecorat policialment una marededeu, però ignoràvem la putrefacció política –i moral?– que generava aquest numerari de l’Opus a les clavegueres. Si tot això i tantes coses més s’hagués sabut, la desconnexió de què parlava Terricabres s’hauria hagut de posar més en entredit.
Hi ha una realitat superior que no es pot oblidar mai: qui ha desconnectat mentalment de Catalunya és Espanya. Es tracta d’una desconnexió no sempre bona de reconèixer, perquè quan l’aparell de l’Estat gira cap a Catalunya la seva artilleria, no diria ningú que és una forma desimbolta de desconnexió. No, quan això passa, les murades de la història i les de la historiografia no serveixen per res més que per atiar els ànims dels artillers. Però l’agressió aferrissada per ofegar el que els catalans consideren els seus drets és una manera d’estar connectats amb l’agredit? D’aquesta situació seria imprudent i fals dir-ne connexió.
Al contrari, la vida política catalana, que necessàriament ha d’estar pendent de Madrid, recull d’aquesta relació molt de material tòxic. Persisteixen algunes obsessions que perjudiquen els interessos de l’independentisme... , mentre que els creadors d’opinió “sensats” –dir-ho així és una manera d’evitar parlar de l’acarnissament dels mitjans de la dreta i la dreta extrema– no demostren cap interès per Catalunya més enllà del que pugui ser interpretable negativament –veritat o mentida. Permeti’m, lector-a, que ho resumeixi en un instant de TVE, programa La noche en 24 horas: un dels opinaires sensats parla despreocupadament de “Puigdemont y sus mariachis”: es pot estar més desconnectat de Catalunya?
