Congrés de la telefonia immòbil
La històrica i constant comparativa entre Madrid i Barcelona ha trobat un inesperat element de mesura que iguala les dues ciutats: els seus carrers continuen plens de les restes del que en el passat van ser telèfons públics, la immensa majoria de Telefónica, i que avui són ferralla amb els auriculars arrencats, inservible, llardosa i coberta de pintades i adhesius.
Tant li fa que parlem d'artèries principals com de carrers secundaris de les dues ciutats: les voreres han quedat convertides en una mena de congrés de la telefonia immòbil i de troballa de restes arqueològiques de les telecomunicacions, en funcions de safates per a les llaunes.
Allà com aquí, ja poden els particulars pintar façanes i els ajuntaments encomanar-se als urbanismes tàctics o estratègics, omplir els carrers de tanques que rodegen obres que avui són molt pesades però que demà lluiran molt, decretar pacificacions de trànsit i enviar brigades de neteja a recollir a tota hora els productes de l’incivisme i d’aquesta màquina de produir deixalles en què s’ha convertit el consum de béns contemporani, que un esquelet de telèfon li recordarà que el temps tecnològic passa molt de pressa i el de la responsabilitat corporativa de l’empresa encarregada de retirar-lo va molt a poc a poc.
Per la resta, el centre de Madrid presenta un vibrant comerç de dissabte a la tarda, amb gentades al centre, i les mateixes botigues velles i tancades que no han pogut resistir la pujada dels lloguers, la inevitable ració de pintades, i un munt de gent gaudint del sol de diumenge al Retiro, incloses un parell d’àvies amb abric de pells, amb el net en un mà i els globus de propaganda d’una paradeta de Vox a l’altra.
