Concurs d’idees (desgavellades)
Dopada per una allau de pseudoenquestes d’encàrrec, per una marea d’anàlisis de la senyoreta Pepis, intoxicada per la pròpia autocomplaença ("¿Com vols que Perrosanxe, aquell delinqüent polític, continuï a la Moncloa? Si no el votaran ni els membres de la seva executiva, només el votarà Txapote..."), la cúpula de la dreta espanyola quedà, la nit del diumenge 23 de juliol, en estat de xoc, i està necessitant força dies per sortir-ne. Només així, en clau de boxejador groggy, es poden entendre molts dels moviments i de les manifestacions que han sortit d’aquell nucli dirigent al llarg de la darrera setmana.
La mateixa nit electoral, un perplex Alberto Núñez Feijóo ja reivindicà emfàticament el seu “dret a formar govern”, quan el problema no és un “dret” que ningú no li negava, sinó la possibilitat política d’exercir-lo, i reclamà a un PSOE eufòric per haver burlat la catàstrofe que s’abstingués, cosa que era, senzillament, il·lusòria. Durant les jornades següents, quan el presidenciable del PP encetà la recerca d’aliats i obtingué tot just el suport d’UPN i un sí condicional de Coalició Canària, es va fer evident que és més fàcil demonitzar els potencials socis de Sánchez que no obtenir-ne per a la pròpia causa.
En efecte, només des d’una ignorància històrica i política colossals es pot imaginar que és compatible el suport dels neofranquistes de Vox i el del Partit Nacionalista Basc. ¿A la seu de Génova 13 algú sap que, afusellaments, empresonaments i altres represàlies a banda, els franquistes amos de Bilbao van fer enderrocar fins als fonaments Sabin Etxea (la casa natal de Sabino Arana, esdevinguda santuari del nacionalisme basc des de la mort del fundador, el 1902) i en llançaren la runa a la ria, per tal d’eliminar qualsevol possible relíquia? Potser val la pena recordar que la casa de Prat de la Riba a Castellterçol restà intacta per prendre la mesura de l’abisme existent entre el món jeltzale i els nostàlgics confessos del franquisme.
Aleshores aparegué Alejandro Fernández, l’encara líder del PP català, i va fer una proposta directament surrealista: investir president de la Generalitat Salvador Illa (quan? Amb quina aritmètica?) si el PSOE garantia la investidura de Feijóo. No tinc notícia que ningú es prengués la molèstia de respondre-li.
Entretant, una idea inspirada en el marxisme-grouchisme havia fet titulars: des del món de Vox, i per boca d’Iván Espinosa de los Monteros, hom oferí a Núñez Feijóo el suport gratuït dels seus 33 diputats si el líder del PP, per la seva banda, obtenia (comprava?) el vot favorable de cinc o sis trànsfugues del PSOE. No he acabat d’aclarir si es va tractar d’una broma de mal gust o d’una pirueta dialèctica dels ultres per dir que no hi ha “socialistes bons”, que tots estan abduïts per l’esperit malèfic del sanchisme. Però és evident que no ha tingut cap recorregut.
A partir d’aquell moment les expectatives del PP es van centrar en un factor almenys concret i mesurable: l’escrutini dels vots del Cens Electoral d’Espanyols Residents-Absents que viuen a l’Estranger (CERA). Val a dir que el PP hi diposità un excés d’expectatives (es va parlar de fins a nou escons que podrien canviar de partit), reduïdes finalment a una única acta que ha passat del PSOE al PP, naturalment per Madrid, aquella “España dentro de España” que encapçala, amb un somriure als llavis i el punyal ben esmolat, Isabel Díaz Ayuso.
Aquest canvi no ha modificat substancialment les dades de la investidura: no veig que sigui gaire més fàcil, ni més difícil, obtenir l’abstenció dels set diputats de Junts per Catalunya o aconseguir que se n'abstinguin cinc i votin a favor de Sánchez els dos restants. En tot cas, que el PP hagi arribat als 137 escons ha tingut una conseqüència almenys curiosa: un dels seus vicesecretaris, Pedro Rollán, va manifestar dissabte que el partit també estava disposat a negociar amb Junts, “dins de la Constitució”, de cara a la investidura de Núñez Feijóo. Així doncs, ¿Carles Puigdemont ja no és el colpista, el sediciós, el pròfug, el rebel, l’enemic públic número u de l’Estat, aquell que intentà dinamitar-ne els fonaments constitucionals i a qui cal ficar entre reixes? Si no marxen tots de vacances, ens espera un agost distret.
Permetin-me un apunt final sobre la guerra intradretana que, arran també de l’estupor provocat pels resultats del 23-J, ha esclatat aquesta darrera setmana. Quan dilluns 24 de juliol, des dels micròfons de la seva emissora de ràdio, Federico Jiménez Losantos li va dir a Juan Carlos Girauta: “Juan Carlos, eres un paranoico, estás mal de la cabeza”, tenia tota la raó. Hauria pogut fer el mateix diagnòstic, amb la mateixa exactitud, qualsevol dia dels últims quaranta-dos anys, tot mirant-se al mirall. Des d’aquell Manifiesto de los 2.300 intelectuales del gener de 1981, promogut per Jiménez Losantos, que denunciava una marginació del castellà encara més imaginària aleshores que ara.
