La Comunitat Política Europea de Macron, un ‘déjà-vu’?
El 9 de maig passat els europeus miraven més a Moscou que a Estrasburg. A Moscou, Putin celebrava la victòria a la Segona Guerra Mundial amb una exhibició de puixança militar i un discurs justificador de l’agressió a Ucraïna: “Estaven preparant una incursió en les nostres terres [...]. Era l’única decisió possible”, afirmava. A Estrasburg, ciutat símbol de la reconciliació franco-alemanya, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, defensava que “el futur d’Europa és més poderós que els tancs de Putin”.
Dues visions d’Europa irreconciliables, però que han conviscut des del final de la Segona Guerra Mundial. De fet, Macron, com a president de torn del Consell de la Unió Europea (UE), va parlar davant el Parlament Europeu el mateix dia que ho feia Von der Leyen per proposar la creació d’una Comunitat Política Europea. Aquesta Comunitat permetria, en paraules del president francès, “trobar en les nacions europees i democràtiques un nou espai de cooperació en matèria de política, seguretat, energia, transport i lliure circulació de persones”.
Cal mirar al passat per arribar a la conclusió que Macron ens està posant davant d’un déjà-vu. En efecte, el primer que els mitjans han recollit ha estat el fet que François Mitterrand ja havia proposat a finals del 1989 una Confederació Europea d’estats democràtics per construir un continent en pau i seguretat. La idea remetia a una geografia concreta, a l’Europa de l’Atlàntic als Urals, present tant en la visió gaullista d’Europa com a la Casa Comuna Europea de Gorbatxov. La proposta de Mitterrand es va diluir. Els americans no volien quedar-ne al marge, els alemanys no ho veien clar i la recepció positiva de Václav Havel, president de Txecoslovàquia, va donar pas a uns estadistes de l’Europa Central molt reticents a compartir el futur amb els soviètics/russos.
Però no és l’únic déjà-vu. En realitat la proposta de Macron ens retrotrau a dos grans debats que han conformat l’Europa en què vivim i les seves institucions. Per una banda, el debat entre atlantisme i europeisme entorn de la seguretat europea i, per l’altra, el debat entre inclusió i exclusió, que ens remet als límits d’Europa.
El debat entre europeisme i atlantisme és consubstancial al procés d’integració europea. Només cal recordar que cinc mesos després de la Declaració Schuman, el 9 de maig del 1950, que donà lloc a la comunitat econòmica, França va presentar el Pla Pleven, que donà lloc a la signatura el 1952 d’un Tractat per a la creació d’una Comunitat Europea de Defensa, que havia d’incloure una Comunitat Política Europea; Macron n’ha recuperat el nom. El Tractat no va entrar en vigor, però va deixar una ferida oberta en canal entre europeistes, liderats per França, que volien avançar en l’Europa de la defensa, i atlantistes, que van fer de l’OTAN l’instrument fonamental de la seguretat a Europa.
La proposta de Mitterrand, clarament europeista, de l’any 1989 s’ha de situar en el marc d’aquest debat. Més recentment, amb l’ampliació de la UE i de l’OTAN cap a l’Europa Central i Oriental, s’ha basculat cap a l’atlantisme. La guerra a Ucraïna ha reforçat aquesta tendència.
El debat entre inclusió i exclusió ens remet a les fronteres d’Europa i a la trampa retòrica en la qual va caure la UE en la seva “època daurada”. Sense anar més lluny, el famós Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa -que va fracassar- només amb el títol ja ens dona a entendre l’equiparació entre UE i Europa. El que passava entre el 2003 i el 2005 coincidia, amb l’ampliació del 2004, amb l’entrada de països d’Europa Central. L’ampliació d’Europa obria una altra ferida: el sentiment d’exclusió dels països situats més a l’est. I per això es va crear una forta retòrica sobre veïnatge, diferenciant entre veïns i la resta del món.
Es podria dir que la proposta de Macron s’ha de llegir en clau d’aquests dos debats: per una banda, cal reforçar l’Europa de la seguretat en el marc de la puixança atlantista i, per l’altra, cal integrar Ucraïna en la família europea sense integrar-la a la UE. En paraules de Macron, “la UE no pot ser l’única resposta per estructurar políticament el continent”. El president Zelenski va reaccionar a la proposta, molt clarament: és una injustícia. És molt possible que la proposta Macron segueixi els passos de la proposta Mitterrand.
