La redacció de l’ARA Balears dona a un carrer de la zona noble de Palma, un no lloc copat per galeries d’art de tot pelatge, cafeteries cuquis, un antiquari que no ho és i una immobiliària. Als guiris els encanta fer-se fotos en aquest carrer. És estret, asèpticament, impersonal, però prou pintoresc per als estàndards d’Instagram. A vegades hi surt i hi passeig només per sentir els comentaris dels qui s’aturen davant la immobiliària, presentada amb tots els tòpics del luxe nòrdic; el blanc estandarditzant, els mobles clars de disseny, els ordinadors Mac (Apple dona estatus) i els anuncis en tauletes. Tot digital, tot modern, tot neutre fins a la nàusea. Les galeries d’art no conciten, ni de lluny, tant interès com la immobiliària. Tant les cases de luxe com l’art contemporani estan reservats per als rics, però a les primeres hi aspira tothom i el segon només interessa als qui ho aprecien, als qui fingeixen apreciar-ho o als qui (tancam el cercle) volen decorar les seves cases de luxe.
Els estrangers se sorprenen menys pels preus del mercat immobiliari o no fan massa escarafalls enfront de les quantitats milionàries, però la reacció dels espanyols cobreixen un espectre ampli entre el desig i la indignació. “Mira, mira, Déu sant, però si amb el que val aquesta vila ens podem comprar el poble sencer”, li va dir un home en la trentena –camiseta, bermudes i xancletes– a la seva senyora, que es va limitar a assentir amb un lacònic: “Per descomptat”. I va continuar devorant el seu gelat de xocolata Dubai. Pura tendència democratitzadora.
Els turistes es queden hipnotitzats enfront de les tauletes i van fent passets per seguir-ne els anuncis com qui, paradoxalment, observa els quadres d’un museu, o d’aquestes galeries d’art en les quals gairebé ningú entra. Encara que han de ser rendibles perquè, com les immobiliàries, els bastaran pocs clients per quadrar el mes.
En la redacció no existeix el luxe. Només ens emparenta amb ell que és diàfana, adjectiu que funciona com un plus en el mercat immobiliari, perquè no tenir parets és molt d’arquitectes que dissenyen per a rics. En aquest cas, és diàfana per pura funcionalitat, perquè puguem veure’ns les cares, cridar-nos titulars o fer-nos els encàrrecs quan un travessa el carrer de les galeries d’art per comprar menjar a preu de guiri. Després d’omplir-nos la panxa, no ens podem comprar ni el poble de la dona del gelat.
