09/09/2023

Les cinc raons que obviem rere els cops d’estat a l’Àfrica

La successió de cops d’estat a l’Àfrica en els darrers mesos ha intensificat el debat sobre el rumb polític del continent. És evident que la inestabilitat política africana preocupa als principals actors globals. No obstant això, en la retòrica dels principals mitjans de comunicació i responsables polítics, tornem a copsar el recurs a un llenguatge sobre l’Àfrica de caràcter patològic, amb termes com “epidèmia de cops d'estat” o “contagi”. Malgrat que hem avançat en la superació del caràcter excepcional i exòtic que gairebé sempre atorguem a l’Àfrica, en moments com aquests apareixen de nou tots els fantasmes que conceben el continent com un territori inhòspit i fosc. 

Ara bé, no podem menystenir la seva conjuntura política. El relat principal des d’Europa apunta a la influència russa i al paper d’empreses de seguretat com Wagner en l’escalada d’inestabilitat. D'altres també assenyalen la crisi i l'afebliment de la influència francesa en moltes de les seves excolònies. Es tracta de dos factors rellevants, que estan sent, però, sobredimensionats, ja que per si sols no expliquen res. De la mateixa manera, aquesta fotografia epidèmica sobre el continent invisibilitza altres processos sociopolítics que van més enllà del paper dels militars. 

Cargando
No hay anuncios

L’existència de cops d’estat a l’Àfrica no és una novetat. El tret més significatiu aquesta vegada és la seva intensitat (en dos anys s’han produït els mateixos que en tota la dècada anterior), però també el seu percentatge d’èxit: tres de cada quatre pronunciaments han aconseguit consolidar-se al poder, mentre que en la dècada anterior més de la meitat van fracassar. Però més enllà dels números, és important interpretar els corrents de fons d’aquesta convulsa conjuntura. Almenys cinc poden ser importants. Un primer corrent: malgrat una escenificació similar, els cops amaguen dinàmiques i trajectòries polítiques internes diferents. Uns posen fi a règims autocràtics de llarg recorregut (el Gabon) o són la reacció a l’intent dels seus dirigents de perpetuar-se en el poder (Guinea), mentre que d’altres tenen lloc en un context com el Sahel de considerable activitat jihadista i de presència de tropes occidentals (Burkina Faso, Mali i Níger). 

Un segon corrent de fons té a veure amb el fracàs de l’estratègia per garantir la seguretat que França, els EUA i la Unió Europea, però també la Unió Africana, han desplegat de forma especialment intensa al Sahel des de l’inici de la inestabilitat política al Mali el 2012. Sobta veure la manca d’autocrítica respecte a una estratègia basada en la idea que l’estabilitat militar portarà indefectiblement a la millora de la situació social, política i econòmica. No ha estat així, fins al punt que l’activitat jihadista i el control que ha aconseguit d’algunes zones no ha deixat de créixer des d’aleshores.  

Cargando
No hay anuncios

Un tercer corrent de fons és l’esgotament de la democràcia liberal a l’Àfrica. Als anys 90 es va viure la segona onada de democratització al continent. Les protestes internes, els vents de canvi global amb la fi de la Guerra Freda i les pressions d’organismes internacionals van portar la majoria de països africans a passar de sistemes de partit únic a règims democràtics. Aquesta apertura política no va suposar un veritable procés d’apropiació de la democràcia per part de la ciutadania. A més, en els últims anys, nombrosos dirigents van intentar modificar les seves Constitucions per perpetuar-se en el poder, escenificant un procés de regressió democràtica que dura fins avui dia. Nombroses primaveres africanes van rebel·lar-se contra aquesta deriva autoritària, malgrat el poc ressò que han tingut internacionalment. Els cops d’estat actuals cal inserir-los en aquesta onada d’insatisfacció col·lectiva amb règims que no han estat capaços de millorar la vida de la gent. 

Cargando
No hay anuncios

Un quart aspecte. La conjuntura posa en relleu el creixent qüestionament de la presència occidental, especialment la francesa, que fa temps es dona en diferents àmbits africans: acadèmic, polític o social. Seria un error, per tant, atribuir el gradual sentiment antifrancès al mer impacte de les xarxes socials entre els joves. La fotografia és molt més complexa. 

Existeix un darrer factor de canvi, molt lligat a l’anterior. L'Àfrica ha presenciat en les últimes dues dècades la intensa arribada de nous i vells actors globals com la Xina, Rússia, Turquia, l’Índia o l’Aràbia Saudita. Aquesta proliferació d’actors multiplica les possibilitats dels governs africans d’ampliar les seves aliances i erosiona l’hegemonia que el món occidental ha ostentat durant dècades al continent. La reconfiguració del poder a escala global té també la seva traducció al continent africà. 

Cargando
No hay anuncios

Davant d’aquests corrents de fons, apareixen dos perills importants. El primer, la consolidació de les noves juntes militars al poder, malgrat que moltes han promès una transició civil. És poc probable que cap d’elles impliqui canvis de fons, més aviat el contrari. El segon perill, en aquest cas per als actors internacionals, seria insistir en una estratègia militar com a principal pauta d’actuació quan ja ha demostrat ser erràtica i part del problema. Quines vies de sortida es poden valorar, doncs? En el curt termini, pressionar diplomàticament per garantir la transició cap a règims civils. En el llarg termini, serà important que les societats africanes disposin dels espais adequats per liderar els seus propis processos polítics, sense excessives interferències externes i garantint la veu de tots els actors locals.