Catalunya i la ultradreta populista

Si a la dècada dels anys 60, gràcies al creixement econòmic combinat amb l’estat del benestar, el proletariat occidental es va aburgesar –així ho denunciava el marxisme– i feliçment va créixer la classe mitjana, ara tenim que la classe mitjana es proletaritza, fins al punt que hi ha molta gent amb estudis i feina que viu al límit de la pobresa. En el terreny polític, la dreta, que havia suavitzat formes amb la cristianodemocràcia, s’ha tornat a assilvestrar, i l’esquerra, que s’havia fet socialdemòcrata, ha perdut peu i, sempre més procliu al caïnisme i l’autoqüestionament, encara no s’ha retrobat.

Avui el malestar social, tan evident, lluny d’expressar-se en termes econòmics ho fa a la manera identitària, a través de les guerres culturals, un camp en el qual la política tradicional de blocs ideològics no funciona. D’aquí la crisi dels partits clàssics i l’emergència de líders carismàtics populistes que connecten amb les pors i decepcions dels nets i besnets de la postguerra, que veuen que ja no viuran el progrés dels seus pares.

Des d’aquests nous lideratges, el qüestionament del sistema ja no es fa ni a la manera revolucionària de fa un segle ni a la manera reformista d'en fa mig. Hem passat de la racionalitat analítica ideològica, que contraposava liberalisme a socialisme, a la denúncia histèrica i emocional que busca culpables de pel·lícula, malvats terribles que van a parar tots al sac de la dita “casta”. I qui és la casta? Doncs en realitat som gairebé tots: els polítics en genèric, els funcionaris apalancats que viuen dels nostres impostos –se suposa que des d’un conductor d’autobús fins a una infermera–, els empresaris corruptes, els periodistes manipuladors, els sindicats aprofitats… Tots aquests són (som) els enemics interns. I després, esclar, hi ha els externs: l’allau d’immigrants que ens volen envair per prendre’ns el pa i canviar la nostra identitat. I encara hi ha els interns/externs que qüestionen l’ordre moral i natural de les coses: el nou feminisme, els canvis de gènere que acabaran amb la masculinitat i la família, els ambientalistes que van contra la pagesia...

Tot plegat, ben sacsejat, remenat i esbravat, ha donat peu als discursos populistes d’ultradreta que prometen tornar a l’ordre (sense especificar ben bé quin) i fer que governin els millors. Els millors, esclar, sempre són ells. I les solucions acaben sent personalistes i autoritàries. En cada país hi ha singularitats pròpies: a Espanya, a l’olla dels enemics hi tenim un pes més que notable els catalans irredempts, un ingredient clàssic; l’altre: els rojos traïdors. A l’empobrida Argentina, país marcat per una corrupció sistèmica i el pòsit cabdillista del peronisme, ha sorgit un nou cabdill ultraliberal antiestatista… i antiperonista! A Itàlia, esclar, ja mana una exuberant neta del feixisme que no deixa de ser una professional de la política contra la política. Als Països Baixos acaba de vèncer un xenòfob de manual contraposat –la llei del pèndol– a tot el progressisme neerlandès dels anys 60: pacifisme, tolerància a les drogues, revolució sexual, feminisme. A Meloni i Wilders els uneixen moltes coses, però sobretot la fòbia a la immigració, que és el que es porta a l’esporuguida Europa fortalesa i que va donar peu al Brexit identitari. I si mirem cap a l’est, tenim les versions postcomunistes on ja no cal dissimular l’autoritarisme, des del nacionalista Orbán fins a l’imperialista Putin.

I a Catalunya? Doncs aquí, encara estabornits pel Procés, de moment ens hem estalviat l’emergència de la màgia ultrapopulista. Prou feina tenim per sortir de la repressió i recosir majories i consensos. No vol dir que el perill no hi sigui –només cal pensar en Orriols a Ripoll o en les pregàries contra l'amnistia a la plaça Sant Jaume–, però paradoxalment les tràgiques circumstàncies viscudes han impedit fins ara caure per aquest pendent autodestructiu. Afortunadament, segueixen sent centrals discursos democràtics i convivencials.