El català és de tots
L’acord que el govern de la Generalitat ha construït amb ERC, els comuns i multitud d’entitats defensores del català i que es va presentar el 13 de maig a l'IEC té molt calat pràctic, ja que es destinen a la protecció i foment del català abundants recursos –més que mai–, però té una dimensió política i simbòlica encara més gran. La principal és que la llengua catalana deixa d’estar segrestada pel nacionalisme i l’independentisme i retorna al terreny de tots, o gairebé tots, com així havia estat durant molts anys, cosa que va permetre la seva plena normalització i que fos vehicular a totes les escoles. El resultat va ser, més enllà de l’àmbit institucional, que la gran majoria dels joves, tinguessin la llengua materna que tinguessin, el poguessin escriure i parlar amb normalitat. Una altra cosa és que la societat catalana és com a mínim bilingüe, i això, que la ciutadania porta i gestiona amb tota normalitat, no s’hauria de convertir en un problema fictici creat en l’àmbit de la política. El català, de sempre, ha estat un patrimoni i un element distintiu de la gran majoria dels catalans, independentment del seu posicionament o alineament polític. Amb la Transició va predominar el sentit de la responsabilitat amb el tema de l’idioma i es va optar per assegurar que tota la ciutadania disposés de competències plenes de domini tant del català com del castellà. Una societat diversa i complexa en la composició cultural i lingüística –també en la pulsió identitària– optava per aglutinar-se i per dotar-se de mecanismes de cohesió i integració. “Catalunya, un sol poble” va ser un eslògan que significava aquesta voluntat de no segregar i d’establir sentits de pertinença plurals i compartits. Una altra cosa és que costi que la Unió Europea li reconegui la condició de llengua oficial. És una batalla que es guanyarà. Temps al temps.
El franquisme havia perseguit, menystingut i subordinat la llengua i la cultura catalanes. Calia no només superar aquella trista fase, sinó establir polítiques compensatòries de l’afebliment que el català havia patit. Es requeria una normalització i un suport per part de les institucions educatives i governamentals en el nou país que s’anava estructurant. I això es va fer amb plena consciència i suport de gairebé tothom. Els castellanoparlants d’una manera molt expressa i significativa. Justament, s’ha de fer notar que el més reticent a la mecànica d’immersió lingüística fonamentada en un sistema educatiu únic que garantís el domini dels dos idiomes era el nacionalisme pujolista, partidari d’una doble línia educativa en funció de la llengua materna. Un plantejament que si hagués tirat endavant hauria segregat la societat no només per orígens culturals, sinó també per procedència social, per classes. Sortosament, es va imposar la Catalunya políticament progressista en aquesta qüestió tan basal, que aleshores era majoritària i que representaven sobretot el PSUC i després el PSC.
El sistema d’immersió s’ha mantingut en els seus elements fonamentals durant quaranta anys. Que hagi estat instrument d’èxit no li evita disfuncions, anquilosaments i que pateixi els canvis de l'entorn en un període tan llarg. Se n’hauria de poder parlar sense fer-ne un tabú. Si estem d’acord que l’objectiu és el domini de les dues llengües cooficials i que la immersió és només el mètode que ho ha de fer possible, ajustar les eines a les mutacions de la realitat no hauria de ser només possible, sinó obligatori. No es pot qüestionar la necessària sobreponderació d’una llengua amb més risc i menys poder com és el català. Que els tribunals hi intervinguin és poc recomanable; haurien de prevaldre els consensos i els acords polítics sòlids i honestos, sense intencions ocultes en pro d’un monolingüisme irreal o bé del menysteniment del català. Exabruptes com que “el castellà ja s’aprèn al carrer” sobren. La sintaxi s’aprèn a les aules. En l'àmbit idiomàtic ens calen moltes aportacions de sociolingüistes, més que no pas de polítics amb voluntat d’encendre focs. Les dades ens diuen que les competències adquirides en ambdós idiomes són acceptables, que és el que es pot exigir al sistema educatiu. És una evidència i resulta preocupant, però, la reculada de l’ús social del català. Aquí rau el problema sobre el qual cal actuar, i serà difícil obtenir resultats. No hi ha “culpa” de ningú, sinó dinàmiques globals que tendeixen a conformar una cultura de masses universal al voltant de l’anglès i el castellà. Es poden i s’han de prendre mesures mitigadores, de protecció –com establir quotes lingüístiques a les grans plataformes d’entreteniment–, conscients, però, que aquesta és una batalla perduda, o gairebé. El que sí que es pot fer, mentrestant, és desvincular el català d'opcions políticament partidistes. Guanyarà consideració i li restarà antipatia. Amb el català, alguns defensors acaben per resultar enemics. Que sigui de tots. Una vegada més, Junts ha acabat per fer el paper de la trista figura. Al final, les llengües requereixen practicants; els propietaris i inquisidors hi sobren.