09/10/2022

De si el castellà és llengua estrangera

3 min
De si el castellà és llengua estrangera

Twitter és la taverna d’en Mallol (escolteu la cançó d’Apel·les Mestres, en la versió de Joan Manuel Serrat de 1969), on també s’hi debaten qüestions respectables. Com la que s’hi va encetar el dia 29 passat quan Antonio Baños havia de ser jutjat per no voler respondre a l’advocat de Vox al judici de l’1-O. A Baños se li va negar el dret a respondre en català, i no va voler emprar el castellà, que va qualificar de “llengua estrangera”.

QUE BAÑOS volgués declarar en la llengua que considera seva i a què té dret és consistent amb la seva reconeguda lluita pels drets civils. I que digués que el castellà li era una llengua estrangera s’entén en el context de lluita contra la dominació neocolonial espanyola en què està compromès. Vull dir que, murri com és, no es tractava de fer una reflexió sociolingüística, sinó un provocador gest d’autodefensa.

PASSA, però, que l’antropòleg Manuel Delgado va interpel·lar-lo cordialment. Delgado l’1 d’octubre piulava: “Jo m’estimo molt l’Antonio Baños, però no té raó quan diu al jutge que el castellà és un idioma estranger a Catalunya. És la meva llengua, i que sigui la meva la fa catalana”. I si Baños havia rebut punyalades d’uns, ara Delgado en rebia d’altres, com és propi a la taverna d’en Mallol. Delgado l’endemà s’hi tornava: “Un dels principals obstacles del projecte d’emancipació nacional de Catalunya és el de la gent que està convençuda que Catalunya està dotada d’una essència que anomenen llengua i cultura. És un obstacle perquè és una colossal màquina excloent”. I el dia 2 encara afegia que la premissa una societat, una cultura és racista perquè exclou tothom que no s’hi adhereixi. Baños va sortir a rescatar el seu amic el 3 d’octubre: “Si li falteu al respecte, me’l falteu a mi”.

LA QÜESTIÓ de fons és antiga i no es pot liquidar fàcilment. Però, vist el ressò a la xarxa, vull afegir-hi unes breus consideracions. En primer lloc, per desfer una confusió. Baños no va dir que el castellà fos “una llengua estrangera a Catalunya”, sinó que la llengua catalana era la seva, d’adscripció subjectiva, la “pròpia”. I en el marc d’aquell judici, pel fet de ser-li imposada en contra dels seus drets, el castellà esdevenia de facto una llengua “estrangera”.

TAMBÉ té raó Delgado sobre el racisme implícit en determinats usos socials i polítics del terme cultura, una tesi que li conec d’ençà aquell confusionari Fòrum de les Cultures. Però s’hi poden fer algunes matisacions. Sostinc que es pot defensar una llengua, una tradició i un projecte culturals sense essencialismes i exigir que se’n respecti la dignitat i condicions socials i polítiques que tenen altres llengües i cultures al seu territori. I crec que aquest és l’esperit majoritari a Catalunya. Així mateix, cal observar que les confrontacions entre llengües i cultures no es donen en els núvols sinó en un marc de relacions de poder en què els estats se n’apropien unes i en volen anorrear d’altres per legitimar la seva existència i capacitat de dominació. I que és el cas en què ens trobem. Vull dir que, a vegades, l’essencialització tant pot ser una estratègia d’atac com de supervivència, com també ho és, paradoxalment, el racisme implícit de les reivindicacions antiracistes d’identitat ètnica. Finalment, penso que aquesta discussió no hauria d’anar d’adhesions subjectives que ignorin l’existència dels mecanismes subtils de violència que s’exerceix sobre algú amb la seva complicitat.

MANUEL Delgado, incombustible, el dia 4 encara ironitzava sobre els qui ens hem fet grans sent còmplices d’aquell “és català qui viu i treballa a Catalunya”, que Jordi Pujol havia publicat el 1958. Una frase de la qual se sol ignorar el final: “...i que amb el seu treball, amb el seu esforç, ajuda a fer Catalunya”. I encara: “...que de Catalunya en fa casa seva, que d’una manera o altra s’hi incorpora, s’hi reconeix, s’hi entrega, no li és hostil”.

stats