Carrizosa enyora l’independentisme
Carlos Carrizosa, líder de Ciutadans a Catalunya, està preocupat perquè la direcció estatal del partit està deixant l’antiindependentisme en un segon pla. I tants dies de glòria com els havia donat! Que bé que es vivia contra l’independentisme, oi? Ara, en canvi, els hereus del Rivera i l’Arrimadas volen reinventar el partit com una formació liberal que els doni una identitat pròpia en el tauler polític i els ressituï tant a Madrid com a Brussel·les. Difícilment, però, aquesta nova giragonsa aturarà la seva caiguda lliure.
En efecte, Carrizosa té motius per estar preocupat perquè potser sap que el liberalisme polític a Espanya mai ha portat enlloc. Podríem remuntar-nos al fracàs de l’Estat liberal al segle XIX, marcat per les guerres carlines, el caciquisme, el militarisme, el ruralisme i l’adeu a les colònies. D’aleshores ençà, a la dreta estatal li ha passat amb el liberalisme el mateix que a l’esquerra amb el federalisme. Mera retòrica. En la pràctica, ben poca cosa.
Durant la Transició hi havia un senyor que es deia Antonio Garrigues Walker que des de Madrid defensava, quasi en solitari, el liberalisme polític i econòmic. Va crear un partit de quadres i es va acabar ajuntant amb Miquel Roca en l’Operació Reformista. El fracàs va ser sonat. Garrigues Walker encara és viu, però com Roca va tirar fa temps la tovallola política i es va dedicar a l’advocacia. Abans, a Catalunya, també havíem tingut el Trias Fargas i la seva esquerra liberal. Aquí tot carregava una mica més cap a l’esquerra.
A Espanya, la dreta no ha estat liberal. Ha tendit cap a un conservadorisme tradicionalista i nacionalista, patrioter i identitari, i al control dels aparells de l’Estat per la via del nepotisme silenciós: preparar bé els cadells per seguir ocupant els llocs estratègics de poder. L’experiment centrista-liberal de Suárez va durar poc: un miratge més de la Transició. El PSOE sí que va moderar i fer més liberal l’esquerra en termes socials i econòmics, abandonant el marxisme, però no es va atrevir amb el taló d’Aquil·les de la diversitat nacional. Ni confederalisme ni federalisme, només el cafè per a tothom autonomista per rebaixar la diferència catalana i basca. I així estem. Els socialistes, esclar, també van acabar jugant la carta d’un nacionalisme banal d’estat.
Carrizosa, doncs, no va desencaminat. Cs va créixer a Catalunya fent, primer, victimisme espanyolista amb la llengua com a principal camp de batalla i, després, antiindependentisme, cosa que li va permetre arribar a ser el partit més votat aquí i fer amb èxit el salt a Espanya, on va esdevenir la quarta formació al Congrés. El Procés li va donar ales. Per què, doncs, abandonar el que va ser un mannà de vots? És veritat que en el terreny de l’espanyolisme recalcitrant, des de l’aparició de Vox la competència s’ha fet més dura. Però fora d’aquest refugi conegut, Carrizosa intueix que hi fa molt fred. Liberalisme? Ell mateix es declara un liberal progressista, però sobretot enyora l’enemic independentista. El Cs inicial es deia socialdemòcrata. Li va durar poc. La idea senzillament era treure vots a un PSC massa catalanista.
El cas és que ara el Madrid polític veu l’independentisme estabornit i, de cara a l’electorat espanyol, ja no el considera un ogre prou temible. D’aquí que el Cs estatal busqui altres agafadors ideològics. D’aquí, també, que al PSOE li sigui assumible el cost de flirtejar amb ERC. I que el PP no vegi tant perill en el fet que Vox atiï l’espantall català. Això no vol dir que uns i altres abaixin la guàrdia post-Procés, en part perquè ja saben que els jutges ja els fan la feina bruta.
Però el que la classe política de Madrid no sap, i Carrizosa sí, és que el plet català encara donarà molta guerra i que l’independentisme tard o d’hora tornarà a agafar embranzida. També en això té raó.
