Capitalisme i sentiment de culpa
A Estuve aquí y me acordé de vosotros (Anagrama, 2024), Anna Pacheco es va infiltrar en el submon dels hotels de luxe per intentar esbrinar quina percepció tenien les treballadores i treballadors d’aquests establiments sobre la seva feina tenint en compte que molts d’ells mai no podrien permetre’s una nit d’allotjament en els hotels en què treballen.
En cert moment, Pacheco confessa que suposava apriorísticament que el contacte constant amb un luxe i una riquesa fora del seu abast despertaria la consciència de classe d’aquella força de treball sotmesa constantment a exigències d’excel·lència, però ella mateixa admet que la tesi és un cop i un altre desmentida per les entrevistes que ella mateixa va realitzar als treballadors. Per una banda, els empleats d’aquests hotels accepten el món com és, i per l’altra la seva gran aspiració és deixar de fer feina en hostaleria, tot i que el més probable és que la seva vida laboral es redueixi a fer feina per un hotel rere l’altra, cobrant més o manco el mateix o bé ascendint a càrrec intermedi. Els treballadors de coll blau mai passaran a ser treballadors de coll blanc, ja no parlem de càrrecs directius. En tot cas, i per continuar amb les dades curioses, el personal administratiu, tot i rebre els mateixos salaris que el personal de cuina, barra, neteja, etc. tendeix a no estar sindicat.
Òbviament, hi ha una al·legoria aquí, una sobre com funciona el capitalisme tardà i també, afegiria, sobre aquests preàmbuls de distopia que ens han tocat viure. La paradoxa rau en allò que Pacheco, citant Mark Fisher, anomena “impotència reflexiva”. Ella ho compara amb el regust que et deixen sèries com The White Lotus o Succession. Al contrari del que podríem esperar, la nostra reacció instintiva davant d’una opulència obscena no és la nàusea, sinó el desig: voler viure, encara que sigui uns quants dies, com aquells que hauríem d’identificar com els nostres opressors.
Aquesta reacció instintiva, on pesa més l’hipotàlem que la consciència de classe, ha estat sovint utilitzada com argument, una mica pervers, per defensar una societat dividida entre explotadors i explotats, un argument que ve a dir que qualsevol crítica a l’acumulació de riquesa és hipòcrita perquè en el fons som tots iguals i, si poguéssim, faríem talment el mateix que ells fan. De fet, ja ho feim: o és que no anam nosaltres també de vacances? Potser no tenim teles de plasma, telèfons mòbils, cotxe? No anam tots a les mateixes platges? No volam en avió? No hem llogat mai Airbnbs? No tenim un MacBook Air de darrera generació?
La idea aquí és la següent: si acceptes les recompenses del joc ets tan part d’ell com aquells qui t’exploten. Però això és un argument trampós, per una raó bastant òbvia. Com em va dir fa poc Laura Llevadot: “no hi ha dins i fora del capitalisme, hi ha capitalisme i prou”. Així que no tenim elecció. Aquí rau el gran truc: en aquest joc pots ser explotador i explotat tot alhora, gentrificador i gentrificat, desposseït per la turistificació i turista. A estones es diria que no pots escapar de ser-ho.
Per descomptat, això no és una carta blanca per entregar-nos a un consumisme irreflexiu. Més aviat el contrari: cal prendre consciència de com el mercat fa servir aquesta mena de xantatges emocionals per paralitzar qualsevol possibilitat de canvi, perquè aquests són els arbres que ens planten davant del nas perquè no vegem el bosc.