El capficament
El president Aragonès se'n va a Nova York (on és bo que es trobi amb la sempre brillant Mary Ann Newman, i també, només faltaria, amb Richard Sennett) per assistir a una convocatòria sobre canvi climàtic: es projecta d'aquesta manera una certa imatge d'agenda internacional, i s'aprofita per emetre un anunci que és en realitat de consum intern (a l'estranger s'hi va a subratllar un o altre afer intern) però important: la creació d'una empresa energètica pública catalana. Per la seva banda, a Junts per Catalunya se segueix especulant amb la sortida del Govern. Amb diferents versions segons si parla Jordi Sànchez, Jordi Turull o Laura Borràs, els juntaires ja tenen un peu i mig fora del Govern a causa de la traïció republicana. A la CUP també gesticulen, i la retornada Anna Gabriel cita simultàniament Mötörhead quan parla de menjar-se els rics i Isabel Pantoja quan diu allò dels dientes. D'altra banda, com podeu llegir a les cròniques de Quim Bertomeu i Núria Orriols en aquest diari, falta menys d'una setmana per al debat de política general i l'ambient entre els socis, ERC i Junts, no tan sols no es distén sinó que s'enfonsa cada dia més, si és possible, en un capficament que ja ve de la legislatura anterior, i que va tornant més sord, cec i espès.
Els partits independentistes fan l'efecte de no mirar ni veure res que no sigui la disputa que els enfronta, que en principi era per l'hegemonia dins el propi espai polític, però que amb el temps s'ha acabat convertint en una espècie de guerra oberta de tots contra tots, o d'uns quants contra uns quants més, amb un pes cada vegada més evident –i preocupant– dels personalismes. Cadascú fa els seus càlculs exclusivament en funció d'allò que vol conservar o vol aconseguir, que no és altra cosa que la presidència del Govern: Aragonès s'hi vol mantenir, mentre que Borràs l'hi vol prendre. Tota la resta són maneres més o menys complicades de cercar raons per mantenir encès el conflicte, i per mirar d'embellir-lo amb suposades coherències ideològiques o amb no menys suposades estratègies per arribar a la independència. A ERC deuen saber que no faran la independència negociant amb el govern de Madrid, i a Junts cal confiar que no es creguin que hi poden arribar, a l'emancipació nacional de Catalunya, pel camí de cap confrontació amb l'Estat, tant si és intel·ligent com si és obtusa. Tampoc es farà ningú independent menjant-se els rics, encara que ho faci amb autoestima.
Guanyaríem temps i energies si els partits independentistes reconeguessin que fa anys que es troben dins un laberint del qual no veuen la sortida. Que no tenen força no ja per dur endavant un pla, sinó senzillament per imaginar-lo (tret de propostes folclòriques com la de l'ANC, de fer una nova DUI d'aquí un any). Sortiríem, tal vegada, d'aquesta rutina capficada i pomposa, més grandiloqüent com més absurda i ridícula, que no du enlloc i que s'ha acabat convertint en un veritable cercle viciós del qual aquests partits no saben sortir. O no volen sortir-ne, perquè ja s'hi troben bé.
