Canta l’aigua i el verd esclata

En una d’aquestes contrades que els meteoròlegs anomenen Prepirineu, el canvi de paisatge que ha produït la pluja insistent de les últimes setmanes ha estat senzillament espectacular. Els urbanites que hagin sortit de l’àrea metropolitana aquest cap de setmana llarg ho deuen haver comprovat.

Ha anat plovent gairebé cada dia, a vegades matí i tarda, sense fer mal, al contrari, i la transformació del marró al verd ha estat un canvi tranquil·litzant per als sentits i per a l’esperit: allà on hi havia camps derrotats, vegetació desmaiada, pastures seques i arbres que semblaven enfilar la tardor, el verd hi brilla ara intensament, com si hi haguessin passat el drap de la pols; floreixen tots els colors de la flora, puja olor de terra humida i, si hi ha sort, se sent cantar l’aigua que llisca rierol avall. Com si fossin personatges d'Irene Solà, un es pot imaginar els boscos pidolant aigua i tement convertir-se en una pira, i ara, en canvi, un els veu sota una amable cortina d’aigua, nedant en l’abundància després d’haver-se tret de sobre l’estrès hídric d’un començament d’any extremadament sec. Que n’és, d’agraïda, la terra, i que poc que demana per oferir els seus fruits.

Ara que a segons quines comarques s’allunya l’angoixa pel perill de catàstrofe imminent per sequera, és imperatiu continuar pensant i invertint per evitar el malbaratament de l’aigua i millorar-ne l'ús. I tinguem present el que ens acaba de recordar el Monitor Públic d'Emissions de Catalunya: la nostra activitat no està contribuint com li correspondria a la lluita contra l’escalfament del planeta. I una cosa va amb l’altra.