Com al Canadà
El govern federal del Canadà ha impulsat una normativa per la qual prohibeix la compra d'habitatges a estrangers no residents al país, com a mínim per als dos anys següents, com a mesura per aturar l'escalada de preus, l'especulació i la bombolla immobiliària. La mesura es pot considerar pionera, perquè, a més del Canadà, fins ara només n'hi ha de semblants en vigor a Nova Zelanda i a Finlàndia (concretament a les illes Aland, de comparació relativament fàcil amb les Balears pel fet de ser, també, una destinació turística insular). Holanda també estudia prohibir la compra d'habitatge a estrangers, com a mínim a Amsterdam.
El ministre canadenc d'Habitatge, Diversitat i Inclusió, Ahmed Hussen, ha explicat de manera ben clara la finalitat d'aquesta mesura, i no és altra que “garantir que l'habitatge sigui propietat dels canadencs, en benefici de les persones que viuen al Canadà”. Per si no quedava prou clar, el primer ministre, Justin Trudeau, ha estat encara més explícit: “Les cases són per a les persones, no per als inversionistes”, ha dit.
La notícia és rellevant perquè el Canadà no és precisament una república bananera bolivariana, en què la propietat privada no sigui respectada, com sol giscar tot d'una la dreta nostrada cada vegada que algú planteja la necessitat d'adoptar alguna mesura reguladora del mercat de l'habitatge a les Balears. Ben al contrari, el primer ministre Trudeau i el partit en què milita i que actualment lidera, el Partit Liberal del Canadà, són d'un perfil ideològic inequívocament socioliberal, alineats en un centreesquerra tan de consens que el Partit Liberal és, de fet, la força de referència del sistema polític canadenc, i la que té més experiència de govern. A més, el Canadà és considerat un país especialment exitós i reeixit dins les socialdemocràcies occidentals, un dels que té un sistema de benestar i un estat de dret més desenvolupats i consolidats, escrupolós en el respecte als drets civils i les llibertats ciutadanes (incloent-hi els drets lingüístics: el tracte que es dispensa a la minoria francòfona del Quebec és modèlic, sobretot si el comparam amb el que rep el català a l'estat espanyol). Com a anècdota, deixin-me dir que he estat una sola vegada al Canadà —cinc o sis dies a Mont-real— i vaig sentir com poques vegades la certesa dolorosa de venir d'un país endarrerit, brut, renouer i groller, en què la ignorància i la corrupció no tan sols no són combatudes, sinó que són aplaudides.
Els dirigents polítics del Canadà no presumeixen a cada punt del fet que el seu país és una democràcia de primer nivell, per la senzilla raó que, efectivament, ho és. Amb aquesta iniciativa per impedir l'especulació del sòl i l'habitatge (i això que tenen una densitat de població de 3,7 habitants per km2; la de les Balears és de 220,28 habitants per km2), el Canadà fa una passa més per reforçar-se en el seu lloc d'avantguarda com a país abanderat de la democràcia i dels seus valors. Un d'aquests valors és, precisament, garantir l'accés a l'habitatge als ciutadans del país, i no cedir a les pressions d'un mercat enfebrit i fora de control. Aquí (on, com va fer públic l'Ara Balears el novembre passat, cada mes es venen 700 cases a estrangers, i les dificultats per accedir a un habitatge digne s'han tornat insuperables per a molts ciutadans de les Balears) seguir l'exemple del Canadà és urgent, peremptori, imprescindible. Cal que la moratòria de venda d'habitatges a estrangers sigui una prioritat del Govern, i cal que es dugui endavant amb la màxima diligència.
