La fi del camp tal com l’hem conegut
PalmaEl Govern de Marga Prohens es prepara per dur al Parlament una nova llei agrària que, sota el paraigua de la modernització i la diversificació, obre una nova etapa en la relació entre el camp i el turisme. Si s’aprova, la norma permetrà que totes les explotacions agràries –gestionades per algú amb carnet d’agricultor– puguin oferir fins a deu agroestades. L’esquerra ja n’havia autoritzades sis, però el salt quantitatiu i qualitatiu ara és més profund, perquè no es tracta només de turisme rural: la llei també facilitarà la construcció de naus agrícoles, algunes vinculades a activitats turístiques o complementàries, i la instal·lació més àmplia de plaques solars al sòl rústic.
El camp, un territori ja debilitat per l’abandonament i la pressió urbanística, obre encara més la porta a negocis que en principi no li eren propis. I aquí rau el perill. El que es presenta com una oportunitat per diversificar ingressos pot acabar sent l’estocada definitiva a foravila, a la seva funció productiva i a la ja tan minsa sobirania alimentària. El paisatge agrari balear, que fa dècades que lluita per mantenir-se viu, corre el risc de convertir-se més encara i definitivament en un decorat, un espai d’experiències, d’allotjaments i d’activitats per a visitants, més que no territori per a la pagesia.
El camp ja s’ha xaletitzat prou. Cases disseminades, moltes segones residències, sovint desocupades, han anat colonitzant el paisatge rural. Ara s’hi sumaran les noves naus agrícoles, més instal·lacions fotovoltaiques i la proliferació d’establiments turístics disfressats d’activitats agràries. Ja n’hi ha prou de cellers que amaguen rere la copa de vi un negoci lúdic o d’estades rurals que poc tenen a veure amb la pagesia.
Que el camp s’aferri al turisme per sobreviure és el símptoma d’un fracàs col·lectiu: polític, perquè les institucions no han sabut construir un model agrari sostenible ni rendible; i social, perquè la ciutadania ha renunciat a donar suport real al producte local. Durant la pandèmia tothom lloava el Km0 i la venda directa, però en temps de normalitat hem tornat a mirar cap a una altra banda.
Turistitzar el camp no és salvar-lo. És convertir-lo en una extensió més del monocultiu econòmic que tot ho devora. Les conseqüències seran les de sempre: més pressió sobre l’aigua, més trànsit per carreteres ja saturades, més massificació i menys autenticitat. En nom de la competitivitat es desfigura allò que es diu voler protegir.
La nova llei agrària no hauria de ser un nou capítol de la mateixa història –la del camp al servei del turisme–, sinó una oportunitat per repensar la relació amb la terra, amb qui la treballa i amb el territori que ens alimenta. Si no ho feim, serem testimonis de la fi del camp tal com l’hem conegut.