Callar, escriure
“Deixeu-me net. / L’aire de les cambres. / I llis. / El blanc de les parets. // Deixeu-me amb les coses. / Fundades en el silenci.”: són uns versos de la poeta portuguesa Sophia de Mello Breyner Andersen, recollides al seu Llibre sisè (Edicions del Buc, 2020), traduït al català per Jordi Sebastià. I hi pens a voler aquests dies que l’atzar ha volgut que m’arribassin a les mans dos llibres en què els actes d’escriure i de callar, el silenci i la presa de la paraula com a manera d’habitar o de deshabitar el món, tenen un paper central.
Parl de dos volums ben diferents, però que comparteixen una certa brevetat, i també la traça d’un silenci que persegueix i que alhora en defineix els personatges i la veu poètica: són, respectivament, Exercicis de desaparició, el primer volum de contes de Sebastià Perelló, que ara Club Editor recupera en una edició revisada per l’autor, i Rastre de plata, la primera obra poètica de Carme Castells, publicada per Adia Edicions.
Un –el primer– recull la veu callada, moltes vegades xiuxiuejada, com en un joc de ventrilòquia o de doblatge descompassat, de personatges que d’una manera o una altra malden per desaparèixer: la dona que fuig del porc del seu marit, el viatger que es troba i no es troba en els cossos dels altres, l’home que vol restar callat per sempre, com un mapa mut, l’actriu que perd la veu i, així i tot, manlleva la de l’apuntador… Són persones a la deriva, a la intempèrie, al ras, per dir-ho en el vocabulari habitual de l’autor, un dels escriptors més ambiciosos de la nostra literatura; sempre he dit que Perelló fa possible la singularitat feliç d’escriure literatura francesa (i els lectors més afinats ja entenen què vull dir) en català.
L’altre llibre –el de Castells– és un volum de poesia, però com passa amb altres obres que han esdevingut referents de la nostra literatura, com Tots els cavalls d’Antònia Vicens o bé Fourmillante, de Miquel Àngel Llauger, des del lirisme narra, conta una història: la d’una dona que revisa la seva feminitat i les relacions que manté amb el món quan l’horitzó de la maternitat trontolla. A Rastre de plata Castells textualitza una vivència poc comuna en la nostra poesia, i que mou conversa amb textos comptats, com el cicle de la maternitat de Maria-Mercè Marçal o bé la noció de monstruositat explorada en diverses obres de Lucia Pietrelli. També, és clar, amb autores com Adrienne Rich i Sylvia Plath. El mateix títol és una mostra de la voluntat de donar-ne testimoni: “He deixat un rastre de plata per arribar fins aquí. / Brillarà molt de temps, però jo / encara no ho sé”.
Al relat La clau de Franklin, de Perelló, el narrador observa: “Amb tot això he après que callar pot ser una de les formes més tèbies de fer mal, però també una de les més eficients”. Amb Rastre de plata i Exercicis de desaparició, Castells i Perelló demostren que deixar rastre, traça, marcar les senyes, també pot ser una manera càlida, singular i plural alhora, de dir “hi som”.
