Davant un cafè, a mig matí d'un dia laborable qualsevol, una dotzena d'homes de mitjana edat maten el temps amb una
cullereta de cafè entre la borra d'un tallat demanat com a única despesa en tot el matí.
A la vorera d'enfront, un vell entotsolat dubta entre ajuntar-se a aquella conversa d'homes bruns excombatents de la bimbolla. Intueix
que s'entendrien. Aquells mutilats eren púbers quan els enviaren a lluitar a escarada al front de la construcció, com ell a l'Ebro quan anà a morir per a major glòria dels governants, amb la pretensió, en ambdós casos, que España anàs bien.
Ell s'hi ajuntaria, però una cataracta pendent d'operar fa ja massa temps li impedeix destriar si aquell és un cafè per a ell o si en canvi serà
un bar hostil. Tantes coses sent a dir, no se'n refia. Sap que hi ha bars de picapedrers, bars de menú, bars de pijos, bars de moros, bars de caçadors, bars de dia, bars de nit, bars de forasters, bars de moda, bars de tota la vida, bars de colombians, bars de negres, bars de sudacas,
bars de mallorquins, bars amb estrella, bars ca na brutes, bars de senyors, bars de putes, bars de carretera... bé sap que és molt pitjor no encertar un amb qui s'ajunta que morir atropellat en creuar el carrer.
Torna a ca seva conformat. Viu a un barri per a ell, gens hostil. No és un barri de picapedrers, ni de pijos, ni moros, ni caçadors, ni forasters, ni
colombians, ni negres, ni sudacas, ni mallorquins, ni senyors, ni putes. Només gent com ell.
Cada bar i cada barri tenen la seva parròquia. Cada bar i cada barri tenen la seva vida. Cada bar i cada barri. Els espetecs de la llenya a la foganya l'endormisquen. Sonen igual que els que sent cada combatent a cada barri. A cada barricada.