Brossa espacial a l'espai sideral financer

Parlem del conveni d’hostaleria. Vaig preguntar a dos xatbots d’IA distints quins fons d’inversió eren presents al sector hoteler de les Illes Balears i van coincidir a assenyalar Blackstone, Portobello Capital, Covivio, Apple Leisure Group, CBRE Global Investors, Corum AM, GIC (fons sobirà de Singapur), Cerberus Capital Management (involucrat en l’ocupació de l’Iraq i l’Afganistan), KKR (famós per col·laborar en la construcció d’assentaments il·legals a Cisjordània) i Fattal Hotels. Els intercalats són informació proporcionada pels mateixos programes d’IA. Un llistat de luxe, integrat pel més granat al món de la gestió d’actius. No és poca cosa, al darrer lustre, el 57% del total de les inversions hoteleres a la comunitat correspon a fons d’inversió internacionals.

L’operació rècord de l’any passat va ser la compra de l’hotel Six Senses de Cala Xarraca, a Eivissa, pel Grup Statuto. Van pagar l’equivalent a 1,7 milions d’euros per habitació. El Grup BeachBox, que ho va inaugurar, havia rebut finançament del fons d’inversió Metric Capital Partners. La immobiliària compradora sovint recorre a aquest tipus de finançament i, en aquesta adquisició, es va moure assessorat per Baker McKenzie. Però el que realment crida l’atenció és l’escàs temps transcorregut –tot just tres anys– entre l’obertura de l’establiment i la venda. Quedeu-vos amb la dada: la velocitat per desprendre’s de propietats és una característica habitual dels fons d’inversió; per alguna cosa serà que els anomenen “voltors”. Sobrevolen un abisme financer on pesen més els algoritmes i els temps de reposició del capital que la física dels cossos.

Per descomptat, no és l’amor a l’hostaleria el que mou aquestes grans operacions. Sovint, per no dir sempre, els fons operen en col·laboració amb societats especialitzades en gestió hotelera. A vegades, són les mateixes antigues empreses propietàries les que continuen amb la gestió dels hotels, ara propietat del fons. Són operacions complexes, paradigmàtic és el cas dels INNSiDE by Melià Calvià a Magaluf, en què l’antiga propietat –cotitzada a la borsa– va continuar com a soci minoritari, mentre el fons nord-americà Avenue Capital es convertia en soci majoritari. Ara, dues vendes i pocs anys després, el soci majoritari és l’Abu Dhabi Investment Authority. De debò, tota una Babel del finançament.

Si han aconseguit arribar fins aquí indemnes, hauran percebut que el nou model de gestió hotelera mescla volatilitat i complexitat a parts iguals. Però, encara més important és que totes aquestes operacions transcorren sense que aparentment passi res, ni el públic se n’assabenti. Simplement, succeeix que el món de les decisions del capital voltor s’ha dissociat definitivament de l’espai que els comuns percebem com a món real. Actuen com l’amic secret pervers, atesa la incidència que tenen a la vida quotidiana de la gent. Davant això, la política no té fàcil el camí per a la defensa de l’interès general i el bé comú. És part de la batalla pels drets enfront de la desregulació i simplificació administrativa.

Però tornem al tema que ens pertoca. De cop i volta ens adonem que un percentatge significatiu de la planta hotelera de casa nostra ha deixat de ser patrimoni d’empresaris autòctons. La caduta degli dei. I que el modus operandi dels nous propietaris no té res a veure amb la manera de fer del capital tradicional, el comportament és semblant al d’un rendista. Una renda basada en una mètrica que poc té a veure amb sistemes de gestió hotelera i molt amb el rendiment del capital dels socis financers, el temps de retorn i el valor encara no realitzat. La succió cap amunt induïda pel capital-risc produeix un efecte contrari de pressió cap avall. Difícil de definir des de les lleis de la física, però el resultat és un vell paradigma ja conegut: l’estrès empresarial a què condueix el nou model repercuteix directament en les condicions laborals dels treballadors.

Efectivament, és època de negociació d’un nou conveni d’hostaleria. El procés i el resultat final de la deliberació donaran pistes clares sobre el pes dels nous actors. Per ara, tot i l’escàs temps transcorregut des de l’aparició, es constata que el segment lligat als fons d’inversió està consolidat i perfectament representat a les organitzacions de la patronal. Han entrat a formar part del mestall empresarial hoteler, juntament amb les cadenes internacionals i el segment d’empreses amb majoria d’actius al territori. No es poden avançar conclusions, però la impressió que s’extreu de l’escassa informació que ha aparegut als mitjans és que l’estira-i-arronsa és dura i, fins i tot, sembla sobrevolar-lo un intent de marxa enrere en relació amb convenis anteriors.

Nogensmenys, haurien de convenir quatre qüestions: (1) Un conveni col·lectiu d’hostaleria a les Illes Balears transcendeix l’àmbit laboral, per passar a ser un tema de carrer; (2) uns acords propers o tocant les demandes sindicals són un símptoma de bona salut del país; (3) des de l’últim conveni, les rendes del capital han experimentat un creixement sostingut, recolzat per un increment de preus important i un augment de productivitat i rendibilitat considerables; i, (4) durant aquest temps, l’únic factor nou que ha irromput a l’equació de la negociació col·lectiva han estat els fons d’inversió a través de les empreses de gestió. No oferim sacrificis a la bèstia per acontentar-la.