Bipartidisme imperfecte?
"Tú me das cremita, yo te doy cremita", semblen dir-se Feijóo i el traficant de cocaïna Marcial Dorado mentre ens miren des del iot del segon. Et tinc al sarró, devia pensar el narco, que, com tants "empresaris" gallecs, va passar del contraban de tabac al tràfic d'estupefaents, que donava encara més pasta per untar el partit del senyor Manuel Fraga Iribarne, que en pau descansi. Eren temps de bipartidisme “imperfecte”, en què no estava tan mal vist que un dirigent polític fos col·lega d'un contrabandista encara que a aquest ja l'hagués esquitxat l'operació Nècora, que va fer famós Garzón a Espanya.
I mentre que aquella foto sembla que no afecta Feijóo (i els periodistes tampoc n'hi pregunten res), Gad3 sembla dir a tots els que vulguin llegir els seus números al diari Abc que tornem al bipartidisme “imperfecte”. L'enquestadora de Michavila diu que el PP quedarà per sobre dels 150 diputats i que el PSOE superarà amb comoditat el centenar, mentre que a Sumar i a Vox se'ls farà difícil arribar als 30. Les altres enquestadores no fan previsions tan pessimistes per a l'esquerra, però s'ha instal·lat la idea que el bipartidisme podria tornar i fins i tot que l'amic del narco podria fer molt mal al PSOE i a Sumar demanant-los el vot dels seus diputats per governar sense Vox, si els números finals no fan viable un govern del PSOE amb els partits de Sumar i amb el suport de tots els indepes, del PNB i de gairebé tots els altres.
Les bones expectatives electorals del PP a les enquestes es deuen en gran manera a l'absorció de l'electorat de Cs i també d'una part creixent de l'electorat de Vox. Hi hauria més de mig milió d'electors del PSOE que se n'haurien anat (molts a través de Cs) al PP per no tornar-hi mai.
Sona raonable, llavors, això que tornem al bipartidisme imperfecte, però no s'ho creguin. Tot i el que creuen molts politòlegs, els resultats electorals no defineixen necessàriament els sistemes de partits i molt menys el règim polític.
La clau del sistema polític del 78 no era l'hegemonia electoral del PP i del PSOE sinó els anomenats consensos d'estat, que compartien aquests partits entre si i també amb els partits alfa dels subsistemes català i basc: el PNB i CiU. En aquells temps, ETA servia com a cola d'un consens antiterrorista que va aglutinar amplíssims sectors polítics, que va garantir l'hegemonia del PNB a Euskadi i que no s'aplicaria mai la disposició transitòria quarta de la Constitució que parla de la unió d'Euskadi amb Navarra.
Avui l'esquerra abertzale pot guanyar les generals al PNB i els seus portaveus fins i tot reben simpaties de sectors de l'esquerra a tot l'Estat. A Catalunya, malgrat tot, l'independentisme és majoritari dins del catalanisme polític i el govern de la Generalitat l'encapçala ERC.
El que ve si la dreta forma govern no és un sistema bipartidista, sinó una direcció d'estat il·liberal d'estil italià amb suports mediàtics i judicials immensos. Si no arriben a la majoria absoluta i el PSOE s'obre a negociar, ja es poden imaginar què arribarà. I aquest és el problema, que mentre que el PP té clar el que farà en qualsevol cas, de l'altra banda gairebé ningú no reivindica el bloc plurinacional que va fer possible el govern que, malgrat el PSOE, més avenços socials ha aconseguit al nostre país. Tant de bo en aquesta recta final algú a l'esquerra reivindiqui sense complexos aquest bloc plurinacional que segueix sent avui l'única opció perquè l'amic del narco no comenci a construir el nou sistema polític que no s'assemblarà al del 78.
