22/07/2021

Bezos i la pressa / Els ultres i el silenci

Bezos i la pressa

Jeff Bezos ja ha fet el seu casalet d’estiu. En menys d’onze minuts ha sortit a l’espai i ha tornat a la Terra, en la demostració de com de curt, de car i de contaminant pot ser un caprici. Quedem-nos, però, amb aquest plaer precoç. Per què vagar pel més enllà durant dos mesos si amb un suca-mulla de deu minuts ho pots explicar igual? Aquesta mateixa setmana, la FIFA estudia si ha de variar el reglament del futbol i fer que tingui dues parts de trenta minuts. El motiu? Fer-lo més amè perquè la gent jove s’hi enganxi. Diuen que un partit tradicional de 90 minuts se’ls fa massa llarg. Les audiències manen. No fa gaire, l’empresari Gerard Piqué va revolucionar el món del tenis amb arguments molt similars. Va explicar que els partits de la Copa Davis, al millor de cinc sets, duraven massa hores i ja ningú tenia tant de temps per mantenir l’atenció davant la pantalla. Solució? Muntar competicions que amb una hora i mitja estigui tot enllestit. La pressa ens ha devorat. Són els signes del temps. La inèrcia que ens ha arrossegat sense remei. Tot va començar amb el fast food, amb les cadires pensades perquè al cap de deu minuts de seure al McDonald's hi estiguéssim incòmodes, i s’ha accelerat exponencialment amb les xarxes socials. Per què hem de llegir un llibre si una ocurrència de Twitter en té prou amb 140 espais per fer-nos gràcia? Per què hem d’escoltar tot un disc, si ens n’agrada una sola cançó? Demà passat ja ningú no tindrà temps per escoltar un tema sencer. Ens conformarem amb la tornada i passa que t’he vist. Qui té, avui, cinc hores per a un Parsifal? Anirem a veure Hamlet i demanarem que ens ho facin amb dos esquetxos... Allò del “To be or not to be” i gràcies. Aquesta és la qüestió. Vivim accelerats i, espigolant d’aquí i d’allà, amb un tast de tot ja en tenim prou. Al final, el gran pensador Carles Rexach ho va teoritzar amb dos anunciats molt simples. El primer: “Córrer és de covards”. I el segon: “Primer dinem, després sopem”. Ell sí que és savi. 

Cargando
No hay anuncios

Els ultres i el silenci

El 30 minuts, estructura d’estat que ha prestigiat TV3 durant 38 anys gràcies al periodisme de qualitat, va fer aquest diumenge una dissecció de Vox, el partit que en un tres i no res ha entrat al Congrés, al Parlament i ha condicionat la vida política espanyola. Després d’analitzar amb quin discurs han sabut guanyar-se un sector important de votants (a qui han amagat deliberadament l’etiqueta del feixisme mentre els gronxaven amb les mateixes idees), el reportatge va encetar un debat interessant. ¿Fins a quin punt parlar de l’extrema dreta als mitjans li dona més possibilitats de seduir la població amb els seus postulats? El debat no és nou ni és exclusiu d’Espanya. Hi ha tesis doctorals que, preguntant-se si és primer l’ou o la gallina, han acabat concloent que com més en parlem els mitjans, més vots acaben aconseguint aquests partits que traspuen racisme, homofòbia i misogínia per tots cantons. El procés mediàtic, doncs, no és innocent. Al contrari: en la majoria dels casos és còmplice de l’auge d’aquests partits arreu del continent. El camí no és, doncs, el de la lògica periodística (quan és notícia en parlem), sinó que aquí s’ha cisellat un bumerang pervers. A Espanya la seqüència ha estat: en parlem molt, blanquegem les sigles, el partit és notícia pels resultats i, aleshores, en parlem tots encara més. Naturalment, el cordó sanitari comunicatiu no pot existir. Els mitjans hi som per explicar les coses que passen. Això sí, convé encertar quan i com en parlem. Recordo un dinar amb un gran empresari que, en els pitjors anys d’ETA, em volia convèncer que si els terroristes mataven o segrestaven i els mitjans no ho publicàvem, aviat ETA deixaria de cometre atemptats perquè ningú no en parlaria. “Si no se’n parla, no existeix”. Aquest era el seu paradigma tronat. Els fets són com són i, per tant, no s’han d’ignorar. Cal informar i, això sí, donar eines per contextualitzar l’enorme perill de tenir el feixisme dins del sistema.