Batalles papals

Demà, dijous 15 de maig, farà 134 anys de la publicació de l'encíclica de Lleó XIII Rerum novarum (Sobre les noves realitats). Continua sent la base de la doctrina social de l'Església catòlica i subratlla la idea de dignitat de les persones i la necessitat de lluitar contra la misèria i la pobresa que assetjava la majoria dels treballadors del seu temps. L'objectiu del document era superar tant la depredació del capitalisme salvatge del seu temps com la violència que en aquell moment s'associava als moviments revolucionaris i, en especial, a l'anarquisme. Recordem que estem parlant del 1891; l'episodi de la bomba del Liceu, per exemple, s'esdevingué el 1893. El món de Lleó XIII és el del moment àlgid del colonialisme i de la industrialització; el de Lleó XIV, el de la globalització i la segona revolució digital, la de la IA. Es tracta de dues realitats comparables, sens dubte, tot i que cal parar molt de compte a l'hora de no esgrimir determinats anacronismes. Allò que ara percebem com un avenç, o bé com un retrocés, en el seu temps va ser llegit sovint d'una manera molt diferent. A la meva petita biblioteca hi ha una Histoire des Papes en quatre volums publicats a París el 1841. L'autor és Amédée d'Hertault. Van precedits per una llarga introducció de 64 pàgines de Pierre-Sébastien Laurentie (1793-1876) –de fet, és un assaig a part–. Laurentie va ser un escriptor francès antimodern, antiliberal i legitimista. Jo crec que és el pensador més reaccionari del seu temps, i sens dubte el pare espiritual de Gobineau i de Joseph de Maistre, tot i que també va tenir una influència important en Balzac, per exemple. Llegint aquesta introducció hom pot constatar que certes coses que avui ens criden molt l'atenció en aquell temps passaven totalment desapercebudes, i a l'inrevés.

Les –diguem-ne– guerres de Lleó XIII no són equiparables a les de Lleó XIV perquè contenen elements inèdits, sobretot amb relació a les anomenades guerres culturals. La majoria dels pontífexs han participat en confrontacions teològiques, polítiques (amb relació als reis o emperadors hegemònics al seu temps) o fins i tot militars (el cas del papa Juli II a començament del segle XVI és potser el més extrem). Als segles XIX i XX, la majoria de papes també van haver de prendre partit en bregues genuïnament ideològiques. Pensem en el paper crucial de Joan Pau II en la caiguda del comunisme, per exemple. Benet XVI i Francesc, en canvi, van ser els primers a encarar determinades guerres culturals diferenciades de les confrontacions ideològiques tradicionals. En el cas de Benet XVI, destaca el seu combat contra el relativisme postmodern; en el de Francesc, la seva actitud cap als homosexuals, entre altres coses. Els desacords ideològics, les guerres culturals, la inevitable participació en la política internacional i la necessitat de procurar consensos teològics bàsics en el si del catolicisme són quatre tipus de qüestions, quatre, que tot i poder estar de vegades relacionades tenen enfocaments i característiques diferenciats. No saber-les distingir va més enllà del papat, però: Kamala Harris va perdre les eleccions a la presidència dels Estats Units perquè va respondre a les guerres culturals de Trump amb arguments ideològics. Per la seva banda, el president nord-americà ha hagut d'embeinar-se-la amb la guerra dels aranzels pel fet de no saber distingir entre la lògica de la política internacional i la lògica dels problemes interns del seu país.

Lleó XIV és una persona intel·lectualment molt preparada i mostra, a més, un tarannà equilibrat i serè. Existeix una pressió perquè expressi una mena de continuïtat gestual absoluta amb el pontificat de Francesc (penso en el tema ultraanecdòtic, però magnificat mediàticament, de les sabates vermelles). Aquesta pressió pot condicionar i fins i tot distorsionar el seu projecte. L'afinitat amb el llegat de l'anterior papa és evident, però això no significa que l'hagi de gestionar sense diferenciar acuradament els quatre àmbits que hem detallat abans. En alguns àmbits, segurament els més importants, hi pot ser molt d'acord, i en altres potser no tant (o no gens). Em venen al cap declaracions de Francesc en relació amb la invasió d'Ucraïna que alguns sectors van considerar precipitades, així com el tema de l'elecció dels bisbes xinesos i moltes altres qüestions que per força aniran evolucionant. Una cosa és assumir plenament el llegat teològic de Francesc expressat a les seves encícliques, i una altra de diferent entendre la política internacional com una qüestió estàtica, per exemple. Les batalles papals tenen molts fronts.