Els bars, qüestió de classe
Mentre que a algunes zones de Palma l’activitat dels bars és frenètica, amb gent guapa els caps de setmana i les caixes registradores bullen de doblers, els iaios de la Llar d’Ancians de Palma s’han de reunir a un lloc desolat on, per fer un cafè, has de provar sort amb una d’aquestes màquines que solen servir aigua bruta.
Quan llegia l’article de Jaume Cladera sobre la manca de bar a aquesta residència –fa més de dos anys–, primer vaig pensar que no passava res, que un bar és una cosa frívola, innecessària, un complement de la vida sense gens d’importància. Però després vaig reflexionar –em sol passar que arrib a conclusions senzillotes i després reflexion–, i vaig intentar imaginar com deu ser per als iaios de la residència no tenir un espai en condicions per socialitzar, per prendre alguna cosa en condicions, per parlar, discutir i riure amb la remor de la cafetera de fons.
Els bars també són qüestió de classe social i es veu que els pensionistes no tenen prou classe per gaudir-ne. A mi m’agraden els bars de barri, un poc bruts, amb la tele encesa, cadires i taules antiquades, barra metàl·lica i els parroquians a la seva. Vaig als bars de dia, per ensumar l’olor de cafè i de pa torrat, i passar els fulls d’un diari tacat d’oli. Són locals de preus populars. Popular és el contrari d’elitista, vol dir de la gent normal, de la que s’esforça per arribar a final de mes, o directament no hi arriba.
No m’agraden els bars de disseny, els que posen jazz només per figurera, plens de gent guapa, els vestits de la qual jo no podria pagar amb el salari d’un mes. Serveixen copes a preus prohibitius, amb begudes de marques prestigioses. S’il·luminen amb llums led i la gent balla amb molt d’estil i es fa selfis per mostrar després a quin lloc més glamurós ha estat –de com són d’humiliants els selfis per a les persones que se’ls fan, ja en parlarem un altre dia.
En els meus bars sol haver-hi algú a les cadires de plàstic de la terrassa amb el seu ca, que espera un bocí d’alguna cosa. Les senyores grans es pinten les celles de valent i algunes fins i tot fumen. I hi ha taules on es debat de política en uns termes de dubtosa correcció. A mitjan matí arriba el repartidor amb un carretó de barrils de cervesa o capses de sucs envasats.
Un bar així és el que hi hauria d’haver a la Llar d’Ancians. Amb bosses de patatilla i tapes de truita i pilotes per picar alguna cosa abans de dinar.