Barcelona 1982
Miro i remiro els extraordinaris retrats fets per la fotògrafa Maria Espeus l'any 1982, exposats a la cocteleria Dry Martini de Barcelona (Javier de las Muelas, el seu propietari, és, de fet, un dels retratats). Es tracta de persones que fa 42 anys havien adquirit, per raons diverses, una determinada notorietat als seus respectius àmbits: la música, la literatura, la pintura, les arts escèniques, la comunicació... Alguns van tenir una trajectòria ascendent, una carrera sòlida i fructífera. Altres, no tant. Altres, no gens –el destí és juganer, i el talent, de vegades, resulta només una il·lusió efímera–. Aquests retrats m'interessen també per una raó personal. L'any 1982 un servidor de vostès tenia 18 anys. A finals d'estiu, tot just el dia que va morir Grace Kelly en un revolt de Mònaco, el dimarts 14 de setembre, em vaig traslladar a Barcelona per cursar estudis universitaris. Les diferències entre la Granja d'Escarp i el barri de Sant Gervasi on vaig anar a parar eren importants, òbviament, però per qüestions que el lector potser no s'imagina: el Segrià de fa quatre dècades era llavors una realitat econòmicament emergent, vigorosa, mentre que la Barcelona del 82 era pura decadència. L'exportació de la fruita a Alemanya i als països escandinaus estava generant fortunes (res a veure amb els preus irrisoris de l'actualitat), mentre que a l'àrea de Barcelona el teixit productiu, especialment l'industrial, perdia pes d'una manera dramàtica. La imatge d'aquells octogenaris que regentaven els colmados de l'Eixample amb una bata llardosa i una caixa registradora prehistòrica ho deia tot. El turisme només era testimonial. Per redreçar tot allò calia alguna cosa semblant a un miracle. Va arribar quatre anys més tard, exactament el 17 d'octubre del 1986, gràcies a la intercessió providencial de Juan Antonio Samaranch. La resta és prou conegut: l'èxit dels Jocs Olímpics del 1992 ho va canviar tot. Per a bé i per a mal, evidentment. Sigui quin sigui el judici de valor que en fem, l'abans i el després resulta indiscutible.
Tornem al 1982, quan tot allò de les olimpíades encara era una pura quimera que l'Ajuntament de Barcelona es prenia, però, molt seriosament (l'11 de novembre d'aquell mateix any, precisament, es va fer públic un projecte amb tots els ets i uts que havia coordinat Romà Cuyàs). Com la majoria del país, les persones que apareixen a les fotografies de Maria Espeus –ella havia arribat de Suècia el 1977– eren alienes, naturalment, al que acabaria passant al cap d'una dècada. Molts cantants i actors que surten a les imatges estaven emmirallats pel Madrid de la Movida, que en realitat era una operació institucional sàviament teledirigida per l'ajuntament socialista de Tierno Galván, amb ganes de transformar aquell poblachón manchego en una aparent ciutat europea ultramoderna. Amb el pas dels anys hom ha pogut constatar el caràcter enganyós del miracle: les disfresses, fins i tot les cares, sempre tenen un recorregut limitat; el llautó s'acaba veient tard o d'hora. A les fotos d'Espeus, el rictus més escèptic és potser el del meu admirat Jaume Sisa, que es va fer doblement escèptic en constatar, al cap de molt poc temps, el 1985, la veritable naturalesa d'aquell Madrid idealitzat per molts, independentment de si et deies Jaume Sisa o Ricardo Solfa. Per cert, en termes purament estètics el millor retrat de l'exposició, el més potent –i consti que això és molt subjectiu–, és el de l'actor i artista conceptual lleidatà Àngel Jové, que va morir a Girona l'octubre passat.
La Barcelona que em va rebre fa 42 anys tenia vagons de metro arcaics (a la línia vermella encara eren de fusta!) i autobusos rovellats i sorollosos. Les façanes estaven molt brutes: tot era gris, tot merdejava. Això sí, els preus dels lloguers i els dels restaurants eren força raonables. La Barcelona on visc avui continua sent bruta, però d'una altra manera: el gris-rata ha donat pas a les horribles coloraines dels grafiters. Els autobusos són nous de trinca i no treuen tant fum, però si vas en direcció al Parc Güell és probable que no puguis pujar perquè van plens de turistes. Dels lloguers o de les aixecades de camisa de certs restaurants més val no parlar-ne. Cadascú pot fer el balanç que consideri oportú, òbviament, però amb un mínim d'honestedat. Fa 42 anys s'esperava un miracle, i finalment va arribar en forma de Jocs Olímpics. I ara de què es tracta? ¿De fer pagar cinc eurets als turistes o coses per l'estil? Aquest és el pla? Ja sé que el verb reindustrialitzar és lleig, però potser caldria tenir-lo present a l'hora de parlar del futur sense apel·lar a nous miracles postmoderns.
