Barallem-nos pel que sigui
L’any ha començat contundent. La mateixa setmana que el bolsonarisme exerceix el vandalisme i la violència que li són propis, acaba aplacat i sense cap suport popular al carrer. Les noves manifestacions previstes pels fanàtics d’extrema dreta s’han cancel·lat per manca d’assistència. Segons una enquesta publicada dimecres, el 93% dels brasilers condemnen els actes antidemocràtics i aproven les mesures del nou govern de Luiz Inácio Lula da Silva. Naturalment, però, no es pot abaixar la guàrdia (tot i que encertada, mira que és lletja, aquesta expressió) perquè una cosa és que no es manifestin i l’altra que no hi siguin. I el mal que ha fet Bolsonaro al Brasil ja està fet.
Als peus del continent europeu, el mal continuem sent nosaltres. Com si no fos prou trist haver d’acceptar que no vam inventar la samba i per contra... tant és. Les declaracions pàtries espanyoles de seguida aprofiten qualsevol cop d’estat per relacionar-lo amb Catalunya. O jo no tinc clar el concepte de cop d’estat o l’únic cop que he rebut ha estat de part de la policia espanyola. Entenc que als partits espanyols els costi trobar arguments polítics per guanyar les eleccions (als d’aquí també, no ens enganyem), però als catalans ens haurien de començar a pagar alguna cosa per utilitzar-nos tan sovint, trobo. Uns drets com a poble contra el qual sempre es pot carregar. No som els únics, naturalment, però jo ja en tinc prou de ser arma llancívola sense cobrar. És que a sobre, paguem! I si es tracta de cops d’estat, diria que Franco no era català, però entendreu que no vull discutir qui ho és i qui no. En tot cas, per acabar-ho d’arrodonir hem comptat amb la participació d’un home a qui no trobàvem a faltar, el jutge Llarena. És tan bo que les seves decisions tenen la capacitat de fer enfadar uns i altres, perquè mentre els espanyols es barallen perquè troben que no s’ha castigat els colpistes, els catalans ens discutim perquè tot s’ha fet a mida partidista i diria que a hores d’ara ja s’ha parlat de més traïdors que en una novel·la de cavalleries. No seré jo qui critiqui la crítica, encara que utilitzar paraules que em recorden senyors que fumen en puro i pugen els peus sobre la taula sense treure’s les sabates no m’agrada. Fins i tot estant desenganyat o emprenyat es poden trobar definicions menys anacròniques i més encertades. Però no em vull posar excessivament exquisida. Sobretot tenint en compte que ara mateix, si alguna cosa no està de moda, és la subtilesa.
Naturalment, he d’acabar amb la cançó de la setmana, però no tant per la cançó, que crec que tothom ha entès a la primera, sinó per la divisió social que ha generat. La meva opinió artística és que calia haver donat un parell de voltes a la lletra, tot i que té mèrit posar un Twingo en una cançó (i a la vida, encara més). Però això no seria un consell exclusiu per a la Shakira, a qui, per altra banda, és obvi que no li calen consells. Potser només per part d’una gestoria. Com a catalana diria que els draps bruts es renten a casa, però si el món fos català seria molt avorrit, que per no tenir no tenim ni jet set (desconec si encara és un terme que es pugui utilitzar al segle XXI, disculpeu). Jo, per si de cas, continuo escoltant cançons en idiomes estrangers que no entenc perquè m’estalvio molts disgustos. I si del que es tracta és de prendre partit, fins i tot en la relació entre dues persones que no coneixem de res, anem a favor dels fills, que ja em diràs quina culpa en tenen, pobrets, de les mancances paternals. I donem les gràcies per haver tingut uns pares o més normalets o, sobretot, molt menys famosos.
