Banal i més aviat vulgar

A la fi hem avançat cap a l’objectiu llargament cobejat. La temporada s’ha allargat: ens podem queixar de la calor cada vegada més prest i ja podem maleir la saturació a qualsevol època de l’any. El 'mallorquí emprenyat' s’ha desestacionalitzat: ja pot remugar tot l’any.

S’ha inaugurat la lletania anual que augura un estiu catastròfic: “Quin dia som i ja amb aquesta calorada”, “Saps si no plou aviat”, “Ja hi ha turistes pertot”, “Aviat no hi cabrem”, “Ens trauran de ca nostra”, “Ja no podem comprar res”, “Pareix que som els mallorquins el que feim nosa”...

La consuetudinària salmòdia desemboca aviat en el capítol de futuribles: “Me n’aniré a viure al camp”, “posaré aire condicionat pertot”, “enguany em faig la piscina”, “avui em dutxaré tres vegades”, “l’agost anirem de viatge a un lloc ben fresquet de la Península o del nord d’Europa”... I obvia que cada una d’aquestes propostes 'de millora' empitjoren encara més el panorama de saturació, inflació, escassetat de recursos, acumulació de residus, sequera, emissions innecessàries i encalentiment global.

El binomi lògic seria “fa una calorada inquietant i hi ha massa gent pertot”, ergo “tranquil·let a casa i res de fer nosa”, però ja se sap que la lògica no és el nostre fort. I això que ja ens hi animava Pascal: “Totes les desgràcies de l’home deriven del fet de no ser capaç d’estar tranquil·lament quiet i sol en una habitació”. Idò no. Venga pasturar per casa d’altri, encara que no ens agradi que visitin la nostra.

A Mallorca hi ha massa gent, això és clar. Ho demostra la monitorització 24/7 de les coes del Caló del Moro o del far de Formentor, la posta de sol de sa Foradada o la Colònia de Sant Jordi, les bregues de taxistes a Son Sant Joan, els creuers “amb més habitants que Lloseta”, les macrofestes flotants, les batalles campals de Magaluf, l’incivisme a Santa Catalina... Massa gent i massa maleducada, sí.

Totes les previsions per a la temporada 2023 són optimistes. O sigui, absolutament catastròfiques: ningú firma per menys de 16 milions de turistes en acabar l’any. Es parla de recuperació econòmica i de plena ocupació; però també de precarització, de falta de mà d’obra, de problemes d’habitatge per als nadius, d’impossibilitat habitacional per als temporers... És el “the worse the better”, però a l'inrevés: tot va tan i tan bé, que ja no pot anar pitjor.

I tot en nom del turisme, una indústria (sic) extractiva, improductiva i extraordinàriament lesiva des del punt de vista sociològic i ambiental. Sorprenen –i alarmen– les estadístiques turístiques mundials, sempre a l’alça i, cal admetre-ho, en la mateixa proporció, si fa no fa, que les de Mallorca: un 70% d’augment turístic global els darrers 20 anys. Ja ho veis: no sóm tan exclusius.

No s’acaba d’entendre aquesta pulsió obsessiva per anar amunt i avall, ni que darrere això hipotequem i malbaratem tantes coses importants. Fa un temps podia semblar una activitat glamurosa i excitant, però entre tots l’hem convertida en banal i més aviat vulgar: homes que passegen en banyador enmig de la ciutat, jovenetes que es 'dutxen' als lavabos d’un bar, una família dormint en terra a la terminal d’autobusos, una senyora que obre la maleta i es canvia de roba enmig de l’aeroport, uns joves molt 'originals' que arriben a Mallorca disfressats de fal·lus o de Mickey Mouse per celebrar un comiat de fadrí... Tot per la frivolitat de no voler quedar a casa i, sobretot, per la insensatesa d’oblidar que el lloc que visitam és la casa d’algú.

No és previsible l’autoregulació d’un fenomen tan desaforat. L’única manera d’arreglar-ho –o sigui, d’espenyar-ho– és que s’acabi la terrible xacra dels bitllets d’avió barats. O una solució encara millor però més improbable: la cartilla de racionament turístic.

Trobam que ve massa gent a Mallorca, però els mallorquins no deixam de viatjar. I ja no som d’un vol anual, clar: l’esquiada a Andorra, la Toscana per Pasqua, el camí de Santiago a la primavera, el 'viatget' de l’estiu –si en tornar de vacances no contes el viatge a Vietnam o a Tailàndia, ja no ets ningú–, una exposició o un concert xulo, el regal dels 40 anys, a PortAventura amb els nins, un bot per retrobar els amics de la carrera, una escapadeta, un City Break... Tot i que no hi ha estadístiques, és fàcil calcular una aportació anual de milions de turistes mallorquins a la gran centrifugadora global.

Clar que ningú es veu a si mateix com un turista, i molt menys com un turista incívic capaç de defecar o fornicar enmig del carrer de Sant Magí. Els que ho fan, segurament tampoc. Som autoindulgents per naturalesa. És un requisit adaptatiu.

Però la contribució al canvi climàtic i a la saturació global és la mateixa. Tant si som un hooligan de Punta Ballena, com si som el turista més primmirat del món.