Poder pactar amb el PP
Aquest no és un article d’economia. Va de política. I n’hem de parlar, ja que si no resolem entre tots el garbuix polític actual, la prosperitat econòmica no arribarà a les Illes i no podrà afavorir la sostenibilitat, la cohesió social ni les condicions de vida dels ciutadans. Necessitem, per això, la política, però no aquesta que patim dels dos grans partits nacionalistes espanyols, crítics uns i cínics els altres, acusant-se de corrupció i sempre supeditats a un interès que ells consideren superior al que convoca els electors a elegir els seus representants.
El desencís polític espanyol és, avui, general. Només hi faltava que qui lluïa l’honestedat del seu fundador, Pablo Iglesias, quedés, també, retratat. De l’altre partit, res a afegir; a Balears ja els n’hem vist de tots colors. El mal està, al meu entendre, en el sistema electoral espanyol, i en uns partits polítics que operen amb llistes tancades, d’obediència estatal als seus líders. Uns partits que, de tant en tant, de pocavergonyes en fan diputats electes. Sense relació entre elegit i elector, aquells candidats representen el seu partit, i no la població que els elegeix. Aquesta llunyania els fa creure que un cop tenen l’escó poden servir els seus amos o anar per lliure, a la seva. I com que la vida política és curta, intenten aprofitar la conjuntura al màxim, per si de cas no són cridats de nou per qui mana; els electors tampoc els reclamarien. Com deia aquell militant del PP, en aquestes coordenades, hom va a la política per enriquir-se.
Aquesta manera de fer contrasta amb allò que, amb més probabilitat, succeeix als partits d’obediència local, en què als individus se'ls presenta des d’una reputació guanyada i coneguda, que voldran mantenir. Els vots seran més seus que de qui els posa a la llista. I, en qualsevol cas, la seva influència serà limitada, sense massa a repartir per satisfer ambicions desmesurades. Pot, sens dubte, aparèixer algun cas contrari (recordem la presidenta d’Unió Mallorquina), però és improbable; la possibilitat que el detectin és alta, i és baixa la recompensa accessible.
D’aquí la bondat de la participació canalitzada a través de petits partits locals i regionals, més propers a la ciutadania i amb candidats fiscalitzables. El seu joc només pot ser, previsiblement, de frontissa, ja que no comptaran mai amb els mitjans d’influència dels grans partits estatals, ben resguardats en els lobis empresarials, ni amb pretensions d'"arreglar el món". Per això aquests partits requereixen més flexibilitat que doctrinarismes ideològics, al servei, com han d’estar, dels interessos propers, concrets, més mediats i menys susceptibles de ser arraconats per suposats interessos difusos superiors.
Allò que necessita avui la nostra societat illenca, la nostra economia, la nostra comunitat, és que el centre i l’esquerra nacionalista illencs no deixin la defensa del país en mans dels conservadors i del socialisme espanyolista. Avui, el govern del PP, sense majoria suficient, és arrossegat per una ultradreta franquista radical per a la qual no existim com a illencs, sinó com a espanyols escampats per les Balears i empeltats per gent de pas que no sempre s’estima prou la societat que l'acull.
Veient com evoluciona la nostra societat –empesa, entre altres factors, per la creixent immigració–, probablement ja no passarà mai que un partit nacionalista, en el sentit de qui aspira a posar la voluntat de les Illes per sobre d’altres interessos, sigui predominant al Parlament balear. És el cas, sobretot, del nacionalisme sobiranista de Més, d’antics PSMs de les Illes, o del PI –actualment extraparlamentari– o l’anterior Unió Mallorquina, que necessita una refundació –ambdues formacions estancades o en recessió en el seu suport electoral–. El seu rol no pot ser més que el de frontissa, com ho és el de tants altres partits regionals, independentistes o no, en diferents països. Però hauria de poder-ho ser no només abraçant-se als socialistes, sinó també negociant amb el PP. De manera que estic convençut que Més i PI han de flexibilitzar els seus postulats polítics, abandonant cert radicalisme, percebut com a dogmàtic, en favor de visions més liberals que els aproximin també al PP. Cal que aquests partits –junts, inicialment, en una única plataforma– puguin pactar amb les dretes. I això per diverses raons. Primer, perquè el PP, malgrat la seva prevalença, no té majoria suficient, consolidada, sense la crossa de Vox. I Vox, des de la seva minoria, són l'autèntic perill per a la construcció efectiva d’una identitat illenca. Una identitat a construir des del territori i des de la cultura, també catalana, que l’antic PP sempre va acceptar i que només ara, forçat pels pactes, està foragitant. La llengua és pedra primera de l’estima a la nostra ànima com a país: allò que Vox més odia. A més, el PP balear, si prescindim de la seva deriva actual –precisament forçada per la ultradreta nacionalista espanyola–, compta amb tradicions sòlides molt més obertes, per liberals, que les actuals. Són tradicions avui malmeses per Génova, en la batalla central contra els socialistes. I, en segon lloc, crec que és ingenu esperar que els aspectes més propis de la nostra cultura, i dels interessos econòmics illencs, quedin ben protegits si depenen només del suport que, en el futur i de manera poc probable, necessitin els socialistes.