Avui me’n vaig de vespreig!

La paraula castellana tardeo pot ser una versió de l’anglès after work, que defineix aquella copa que hom es pren al capvespre, en sortint de la feina o de les obligacions, en companyia. S’associa al vi i a l’escumós, també al còctel, no només a la cervesa. És la copa d’abans de sopar, lenta i agradable, la de riure, la de parlar de tot i de res.

Com que en la cultura del vi (que els mediterranis duem a la sang des de fa milers d’anys) els hàbits que s’abandonen i els que s’adopten són molt importants, aquesta activitat que deia és bàsic que sigui definida. En la vida d’avui molta gent s’endú carmanyola a la feina i menja amb una esgarrapada. No hi ha vi per dinar. Però pot haver-n’hi, en canvi, a la tarda, en sortir, a casa o abans d’arribar.

Tot això ho dic perquè en català també la necessitem, ara, aquesta paraula que, com dic, és un concepte anglosaxó adaptat (els climes fan els costums). En alguna targeta de convit hi he llegit “tardeo” entre cometes, i en alguna altra, “tardeig”. Però vet aquí que l’altre dia, els joves i conscienciadíssims talentosos pagesos de Cal Bardera, que practiquen i propaguen l’autosuficiència rural, em van donar la solució: vespreig.

Vespreig és perfecte perquè és curt, sonor i genuí. Ens parla del vespre, l’hora meravellosa per a aquesta copa de vi (agafem un vi d’aquests gentilíssims viticultors, que és art) que alçarem al sol que s’amaga per a comprovar-ne el color. Parlem-ne amb l’Institut d’Estudis Catalans, del vespreig. No fem tard. El botellot s’hauria pogut dir ampollot, si haguéssim fet via. Avui me’n vaig de vespreig.