Avaluar, contra-intuir. Els propòsits de les subvencions

És sabut que a les Illes tenim la mobilitat força subsidiada. És aquest el camí per compensar, suposadament, els costos d’insularitat? No estic segur que ho sigui. Ajuda el fet que el bus interurbà sigui gratis per als usuaris que les mercaderies siguin més barates? Més aviat diria que no, en la mesura que infla la demanda. Potser el transport no ha de cobrir costos al complet amb les seves tarifes, però és bo que tots sapiguem el cost de les coses i quin és l’objectiu de la reducció. I, com hem après amb l’eliminació dels peatges, el cost zero no existeix: algú altre ho està pagant. Tampoc veig gens clara l’actual operativa dels descomptes al transport de vaixell i avió per als residents illencs, quan hauríem de focalitzar si de cas els nòlits. Certament els descomptes de transport són a l’esquena de tots els espanyols, de la mateixa manera que són en part al nostre càrrec també els dèficits d’uns trens peninsulars que els illencs no tenim. Però aquesta justificació segona no fa bona la primera. Tampoc no té sentit que donades les bonificacions, el taxi del trasllat de l’aeroport acabi essent més car que el bitllet d’avió. 

No veig en tots els supòsits proves avaluades suficients d’externalitats positives per a una mobilitat tan subvencionada, ni una argumentació d’equitat suficient, amb vista de qui són els seus majors beneficiaris. I és que comprov que són molts els falsos residents que s’empadronen a les Illes sense viure-hi efectivament. Són processos gairebé de lliure elecció, amb poc cost per als que l’exerceixen, i que beneficien els més espavilats, que solen ser els més benestants. Recentment també s’ha comprovat aquest efecte amb la lliure elecció de metge a la sanitat espanyola. Els més rics i educats la saben aprofitar millor. 

La falta de control efectiu incentiva altrament l’abús de les subvencions. Millor seria un sistema de subvencions que establís dates inhàbils; per exemple, en origen, les entrades a les Illes els dies de pont peninsulars o els caps de setmana, i l’equivalent en destinació per als mateixos residents cap a la Península, o fixar un percentatge menor de subvenció en aquests supòsits que esment. I evitar que siguin les companyies les que se n’aprofitin, augmentant selectivament els preus sobre els quals s’aplica el descompte. Un fals resident pateix, avui només, com a cost de la seva elecció fraudulenta, el fet de no disposar de metge de capçalera en el lloc de residència efectiva. Però que això no importi ja ens diu que es tracta de gent prou benestant que té, probablement, assegurança privada i no fa ús de la primària pública. Amb la propera limitació de vehicles d’entrada a l’estiu també cal analitzar la mesura amb lupa respecte dels cotxes dels falsos residents que paguen impostos de circulació fora de les Illes. I, per descomptat, de les grans multinacionals de lloguer de cotxes que hi entren estacionalment flotes enormes de vehicles que han pagat impostos a fora de ca nostra.

No em semblen, però, malament, algunes penalitzacions, com per exemple que les taxes d’alguns serveis, de la recollida d’escombraries, per exemple, no distingeixin pel menor ús dels habitatges vacacionals, ja que la part fixa del cost i el manteniment, poc o molt, depèn dels pics de demanda per la qual aquells no residents són igualment decisius. Sí que crec que el volum ha d’influir de manera important en els negocis, especialment els fortament estacionals, ja que són els que marquen la capacitat màxima instal·lada per satisfer les puntes de la demanda. Certament, la regulació de taxes, a diferència dels preus públics, no pot tenir efectes recaptadors nets, sinó només de recuperació de costos. Però si això val pel cost complet del servei, cal comprovar com aquesta quantia s’assoleix, ja que importants qüestions d’eficiència i de distribució equitativa estan en joc. Tot el comentat implica la necessitat d’avaluar les mesures, les populistes en particular, ja que sovint tenen efectes diferents dels postulats. La darrera del govern espanyol actual, que estén a 52 anys l’edat de sortida del mercat dels que ja es consideren no recol·locables, amb una renda garantida i una pensió preestablerta, és un cas inequívoc. Aquesta mesura perjudica molts dels que encara s’esforcen a treballar i es fan pel seu compte la pensió pagant cotitzacions que assegurin períodes mínims, pagades de la butxaca com a autònoms que són, també durant els períodes sense ingressos. Valdria més que plegassin amb vista del que cobren i que la seva serà una pensió més baixa que les dels que han deixat de treballar i viuen dels subsidis i del que poden recollir d’activitats sense factura.