OPINIÓ
Opinió 23/02/2019

Aturar la malaltia és salvar el CineCiutat

3 min

Primer va tenir nom de pintor impressionista francès. Fa molts anys vaig saber que si aquí teníem un Renoir, a Girona, per exemple, curolla de mallorquins que hi estudiaven, tenien un Truffaut, i a Barcelona, un Meliès, a més de dos Renoirs més! Vivint al barri de l’Escorxador, el renaixement per a l’Eixample palmesà que va significar que el vell edifici de maons vermellosos abandonat durant tants anys cobrés vida, cap a meitat dels noranta, no es pot ni imaginar. I com que la vida és cultura, aquell cinema especial on feien pel·lícules que no feien a altres bandes va ser el millor regal. Allà hi he vist ‘L’apartament’ de Billy Wilder –que durant segles va ser el meu film preferit per alguna força misteriosa– amb el pou de saviesa que és Jaume Vilanova. Hi he saludat Colm Meaney –cercau-lo a Google i el reconeixereu– i n’he sortit disposat a trobar Scarlett Johansson a qualsevol bar de Santa Catalina com un Bill Murray qualsevol trescant per Tòquio. Allà hi vaig veure, quan encara no havia complit els 25, un vespre que esperava una trucada i enyorava un vestit, ‘Before Sunset’, traduïda maldestrament en espanyol com ‘Antes del amanecer’, que no he comprès fins que he travessat la fita que em porta cap al final de la trentena. Pel·lis argentines, armènies i britàniques. Fatih Akin, Ken Loach i Cesc Gay. Me n’he acomiadat i hi he topat. Allà hi he entrat coneixent-me poc i n’he sortit coneixent-me un poc manco. Hi he rigut, amb els misantrops Miquel Julià i Ferran Sebastià Vallès. Clint Eastwood i un pa amb oli a Blanquerna o un entrepà turc a Ca’s Músic. Hi he estat feliç. I també hi he passat millor algunes tristors. Hi he conegut el gran plaer d’anar al cinema sol –que, francament, ara fa massa temps que no practico–. Hi vaig veure ‘Amélie’, tan maltractada pel temps, en una sala buida on només hi havia Matias Vallés a primera fila. He anat a la darrera sessió de l’any que finia i a la primera del que entrava. Hi vaig sentir el recentment desaparegut actor suís Bruno Ganz –el més gran en llengua alemanya!– fer del periodista i ‘asiòleg’ Tiziano Terzani a la magnífica ‘La fi és el meu principi’, que em va fer entendre, per fi, coses importants que m’han servit i em serviran. Hi he anat, fins ara, poc amb na Laia, que és a ca nostra qui en sap, de cinema.

Vaig viure amb alegria desmesurada, enmig dels moments més sagnants de la crisi, quan una colla de ciutadans decidiren que els comptes freds del gerent d’una empresa forastera no afectarien la salut de la vida cultural palmesana. Que agafarien el bou pel banyam. CineCiutat com a projecte feia molta gola. Cooperatiu, a més. L’he viscut des de fora i l’he gaudit massa poc, els darrers anys, però a casa se n’han fet socis i li han donat suport. Quan tot s’ensorrava, que el CineCiutat anés endavant va ser pura vitalitat. Sentir aquests dies, de la veu del seu treballador i portaveu, Miquel Rigo, que és en perill greu, que l’ofec econòmic, la poca implicació dels socis i l’envelliment de la infraestructura l’estan matant, em revolta. Deia algú, és quasi una frase feta, que queixar-se de la desaparició del nostre panorama físic i sentimental a les ciutats i no haver-lo valorat abans –anant-hi, comprant-hi, fent-ne ús– és ridícul. Ben cert. Hi ha qui es queixa que el neoliberalisme aniquila botigues, petits comerços singulars, bars de tota la vida, llibreries independents o cinemes cooperatius, i resulta que fa anys que no hi va, que no se’ls fa seus. Per això, en aquests temps difícils, en què sembla que es talaia una crisi que pot ser encara més devastadora que la de l’any 8 i amb els corbs i les rates de la política rondant-nos, el millor que podem fer com a declaració d’amor a la ciutat i als seus veïnats és que un espai com el CineCiutat resisteixi.

Perquè no es tracta d’enyorar temps passats o de fer exercicis gratuïts de nostàlgia, sinó d’entendre que si deixam deteriorar fins a la pèrdua i la irreversibilitat allò que ha costat tant edificar anam a un carreró sense sortida. A la immolació. Convertim Palma en fems. El teixit fort que ens cal, que qualsevol persona mínimament assenyada pot entendre que necessiten Palma i Mallorca, es comença a reprendre no deixant perdre espais com el CineCiutat de l’Escorxador. Implicant-se en el nostre entorn, en els nostres barris, en la vida comunitària, feim possible el miracle que ni els millors directors de cinema poden aconseguir en una pantalla.

stats