Assedegats

Vaig quedar-me adormida i en obrir els ulls em va costar una estona saber on era. L’estesa de mar es veia sobtadament interrompuda per una orografia erma, tan cremada pel sol que, per un instant, em vaig pensar que el pilot s’havia passat de frenada i ens havia portat fins a la costa d’Almeria. Però no, aquell massís assedegat era el del Garraf com no recordo haver-lo vist mai. Em va agafar una estranya melancolia, com d’haver perdut alguna cosa preuada sense haver-me’n adonat. Potser serà aquest el sentiment que ens anirà envaint cada cop més ara que els efectes devastadors de la nostra acció destructiva són impossibles de negar. No ho sé, també portava setmanes amb un enyor estrany que no era de persones ni de llocs, l’absència de quelcom que el meu cos espera per aquestes dates. Ho vaig esbrinar fa uns dies quan em va despertar el so inusual del repic de pluja damunt la barana del balcó. Com l’havia trobada a faltar, la pluja! Quin neguit estrany provoca no tenir-ne durant llargues temporades, que no ens sorprengui cada dos per tres per primavera, que no ens cali qualsevol dia de tardor. No sé ni on paren l’impermeable i el paraigua, no sé si encara tinc botes per sortir a trepitjar bassals. Quants bassals han trepitjat els més petits de cada casa? ¿En el futur li haurem d’explicar a la canalla que aquesta era una de les formes que teníem de divertir-nos en un passat que els semblarà remot?

La sequera és tots aquests problemes que anuncien a les notícies i als diaris, l’encariment de preus, l’escassetat, el patiment dels agricultors i els ramaders, però també és un ambient que enrareix l’existència mateixa, que fa estranya la vida humana més enllà dels assumptes econòmics. La pluja, al meu poble, era sinònim d’abundància i sempre que n’hi havia era rebuda com un autèntic regal del cel. Paradoxes de la vida, després de passar-me els primers vuit anys d’infantesa sentint a parlar de manera constant i obsessiva de la sequera, de veure els adults pregant per l’aigua, ajuntant les mans per formar una concavitat que demanava ser emplenada (jo, llavors, no sabia que així era com resaven els musulmans i vaig deduir que fer un bol amb les mans era una manera de preparar-se per si arribava la pluja), ara torno a estar envoltada de neguits per la falta de precipitacions. En el cas del poble la sequera crònica va obligar generacions senceres d’homes a marxar cap a zones més verdes i fèrtils i les dones a passar-se el dia gratant pedregars per mirar de rescatar-ne quatre herbes per alimentar el bestiar. El riu on rentàvem la roba s’ocultava i emergia de manera intermitent com un símbol clar d’una vida que s’esmuny i es fa pregar i no es pot donar mai per garantida.

Aquí la sequera sembla que passi lluny, un fenomen que no ha de pertorbar la nostra quotidianitat fins que ens racionen l’aigua o ens insten a tancar camps de golf i piscines, però aquesta distància aparent és il·lusòria, pròpia de l’asfaltada vida urbana. Els al·lèrgics que aquests dies estosseguen sense parar per les partícules que cap torrentada no neteja, la crispació difusa en l’estat d’ànim, les fulles esgrogueïdes a finals d’abril, la pols que cobreix els carrers encara que es reguin cada matí ens demostra que som més de la natura del que els monstres dels nostres somnis civilitzadors ens han fet creure. La ciència fa dècades que ens explica les raons que no volem acceptar i, en comptes de posar-hi remeis polítics radicals, hi ha qui s’encomana a la Moreneta. Tornar a la superstició i el pensament màgic no deixa de ser una forma de negacionisme pròpia de cecs que no hi volen veure. Fem com si res, continuem com sempre, gaudim d’aquest funest bon temps. Com si no enyoréssim la pluja.