16/06/2023

Per arreglar el món ens hem de replantejar la política fiscal

El món s’enfronta a un munt de desafiaments gravíssims i interconnectats, com ara una emergència climàtica i les creixents desigualtats econòmiques entre els països i dintre seu. Per abordar aquests problemes els diners han de fluir en la bona direcció: s’han de destinar a reduir les emissions de carboni; a fomentar l’educació, la salut i altres serveis essencials, i a refer les infraestructures mundials. Per a tot això farà falta, al seu torn, un augment enorme de la despesa pública.

Però l’actual arquitectura econòmica i financera internacional –des de l’estructura i els objectius de les entitats multilaterals de crèdit fins a la regulació dels fluxos financers– és inadequada i fins i tot representa un obstacle. Els líders mundials es reuniran a París la setmana que ve per parlar de com arreglar aquesta arquitectura. Però d’entrada ja sembla que el nivell d’ambició és baix; l’únic resultat que se’n pot esperar és una altra tertúlia inútil. Tanmateix, disposem de dues estratègies evidents per augmentar els recursos públics a tot el món: acabar amb l’evasió fiscal de les multinacionals i gravar les grans fortunes.

Cargando
No hay anuncios

En aquests moments les multinacionals eviten el pagament d’impostos per valor de com a mínim 240.000 milions de dòlars anuals, potser més fins i tot, perquè l’actual normativa fiscal internacional es va dissenyar fa un segle, quan hi havia menys empreses transfrontereres i cap de digital. Aquesta normativa permet a les multinacionals tractar cada delegació estatal com una entitat independent amb plena competència a efectes fiscals i traslladar els beneficis a territoris de baixa o nul·la tributació (un procés anomenat BEPS, de l’anglès base erosion and profit shifting, és a dir, erosió de la base imposable i trasllat de beneficis). Això es pot impedir si reconeixem que una multinacional és una única empresa d’abast mundial i si abandonem el principi de plena competència. Aleshores, els beneficis de les multinacionals es podrien distribuir entre els països segons una fórmula basada en la ubicació dels ingressos, els empleats, etc. Un impost mínim global rebaixaria encara més els incentius per traslladar els beneficis als paradisos fiscals.

Cargando
No hay anuncios

El 2013 el G-20 ja va encarregar a l’OCDE, un club de països majoritàriament rics, que treballés per canviar aquesta normativa. Anys de tenses negociacions van desembocar en un acord entre 136 països el 2021. Anunciat com una reforma radical, l’acord accepta els principis d’imposició unitària per a les multinacionals i un tipus impositiu mínim global. Però ha aigualit tant les propostes que segurament aportarà molt pocs ingressos addicionals als països en desenvolupament, a qui alhora obligarà a renunciar a fonts d’ingressos independents, com ara els impostos de “serveis digitals” aplicats a les vendes locals dels gegants tecnològics.

Si es fes bé, un impost mínim global reportaria elevats ingressos als governs. La Comissió Independent per a la Reforma de la Tributació Internacional de les Empreses, un grup d’experts que copresideixo, ha proposat un tipus del 25%, la mitjana de l’impost de societats a tot el món. L’administració Biden ha parlat del 21%. Però l’acord definitiu de només el 15%, forjat durant el procés liderat per l’OCDE, satisfà sobretot els paradisos fiscals. La diferència potencial d’ingressos és considerable: en lloc dels més de 500.000 milions de dòlars de recaptació addicional que s’obtindrien amb un tipus impositiu mínim del 25%, amb el 15% només s’arribarà a 220.000 milions de dòlars. I una part molt petita d’això aniria a parar als països menys desenvolupats, que són els que més necessiten omplir les arques públiques, tot i que alguns d’ells acullen una gran quantitat d’activitat empresarial multinacional.

Cargando
No hay anuncios

El compromís de repartir els drets d’imposició entre els països s’ha erosionat encara més. Només s’aplicarà a les grans multinacionals (amb una facturació anual d’uns 20.000 milions de dòlars) els beneficis de les quals superin el 10% dels ingressos. I només una quarta part dels beneficis “residuals” per sobre del mínim del 10% es podran reassignar a altres països a efectes fiscals. Això generaria només entre 12.000 i 25.000 milions de dòlars en ingressos addicionals, una petita fracció dels quals es destinaria als països de renda baixa. Sigui com sigui, aquesta mesura potser no veurà mai la llum perquè exigeix un conveni multilateral. I la política de molts països el fa força difícil. Per exemple, els republicans del Congrés dels Estats Units han deixat molt clar que no estan disposats a compartir amb la resta del món el dret de gravar els beneficis de les multinacionals nord-americanes.

Cargando
No hay anuncios

El resultat obtingut per l’OCDE ha sigut decebedor perquè, entre altres coses, el procés en realitat no va ser inclusiu: es va fer cas omís de les propostes concretes presentades durant les negociacions pels països en desenvolupament i emergents. Molts estats ja estan cansats de deixar que els Estats Units i Europa prenguin decisions per a la resta del món. A finals del 2022 els països de renda baixa van guanyar un pols diplomàtic amb els Estats Units i altres membres de l’OCDE per encarregar a les Nacions Unides que iniciés una nova ronda de converses intergovernamentals sobre fiscalitat. S’han previst a finals d’any.

Diversos països –com ara el Brasil, l’Índia, Indonèsia i Nigèria– ja han gravat o preveuen gravar els serveis digitals, tot i la ferotge oposició dels Estats Units. Aquests impostos no són una panacea contra l’evasió fiscal, però són més fàcils d’administrar que la nova normativa proposada per distribuir els drets d’imposició i poden facilitar uns ingressos molt necessaris fins que no es negociï una solució millor.

Cargando
No hay anuncios

Igualment, els impostos sobre el patrimoni els pot recaptar cada estat. Els modestos impostos sobre les grans fortunes, que han crescut de manera espectacular aquests últims anys, també poden reduir la desigualtat financera i generar més ingressos. La majoria de països apliquen impostos sobre la propietat però no graven altres tipus de riquesa. Els actius financers representen una part cada vegada més gran de la riquesa dels més adinerats i el seu potencial d’ingressos és considerable.

Per recaptar més diners a través de l’impost sobre el patrimoni cal identificar els autèntics beneficiaris de tots els actius, financers i físics. Aquesta informació es pot trobar als registres estatals i distribuir-la entre diferents països per impedir que s’evadeixin impostos mitjançant el trasllat de les fortunes a un paradís fiscal. L’objectiu final hauria de ser prendre mesures per disposar d’un registre mundial d’actius, però els països que comparteixin aquestes idees ja poden col·laborar en aquest sentit encara que no hi hagi un acord global. Això ja està passant. Al juliol, Colòmbia, el Brasil i Xile convocaran una trobada de països llatinoamericans i caribenys per buscar una estratègia comuna de cara a gravar les multinacionals i lluitar contra els paradisos fiscals; serà la primera cimera ministerial regional d’aquest tipus. Altres regions podrien seguir aquest exemple.

Una arquitectura fiscal internacional que busqui el benefici de tots els països convé a la ciutadania de tot el món. A veure si en prenen nota els líders de la cimera de París.

Copyright The Economist