Un armari al mig del carrer

Alguns diumenges a la tarda, avorrida rentant plats o planxant bates, penso que deu ser el matí a Central Park i que milers de persones s’hi deuen passejar tranquil·lament i sense cotxes. M’agrada pensar que la potència creativa a Manhattan no són els gratacels ni els hotels superluxosos, sinó aquest parc mig artificial que va dissenyar Frederick Law Olmsted més o menys al mateix temps que Cerdà omplia el Pla de Barcelona d’illes de cases i xamfrans. Pintors, novel·listes, cineastes, ballarins, cuiners... tots els creadors de Nova York passen per Central Park. És l’element més distintiu de la ciutat i font d’inspiració de tantíssimes persones. I rellegint coses sobre Central Park i Nova York, m’he obsessionat uns dies amb l’artista Maira Kalman. Durant uns anys tenia una carpeta amb els seus dibuixos de persones, que són molt expressius i plens de colors.

Kalman ha il·lustrat desenes de llibres per a nens i adults, i ha dissenyat moltes portades del New Yorker, entre les quals destaca la mítica “New Yorkistan ”, en col·laboració amb Rick Meyerowitz. Era l’any 2001 i els Estats Units havien començat a bombardejar l’Afganistan quan Kalman va dibuixar Nova York com un trencaclosques conceptual amb les capelletes o agrupacions informals, comparables a les formacions tribals afganeses que tant atemorien els exèrcits ianquis. Era una manera de protestar contra la invasió fent evident, amb un simple dibuix, que Nova York no és gaire diferent de Kabul, és una col·lisió fantàstica de submons.

Maira Kalman fa narrativa, però gràfica. I la seva inspiració és la gent. Camina, deambula, passeja, de vegades fins i tot fa fotografies dels personatges que li criden l’atenció. I després va a casa, i els dibuixa des del seu apartament lluminós. Dedueixo per les imatges que viu en una planta alta, perquè des de les finestres (aquelles finestres tan característiques de guillotina sense cortines ni porticons que inunden els edificis vells de Nova York) es veuen les cornises dels edificis del davant.

Kalman dibuixa exactament tot allò que les bones fotografies d’arquitectura defugen: les persones. Als seus dibuixos no hi ha parets, ni sostres, ni finestres. Però s’entén, per la indumentària dels personatges, si són a l’estació, al carrer o en un sopar. Dibuixa actituds, manies i caràcters, que tothom entén sense necessitat d’escriure ni una sola línia.

Kalman i el seu fill van obrir un museu genial a Nova York, literalment en un forat en una façana de Manhattan, que era el pou d’un vell ascensor en desús. Entre dos aparadors, el Mmuseumm és com un petit armari profund on hi exposen objectes de la “història natural moderna”. Un museu a peu de carrer que és com un armari, l’exposició més famosa del qual va ser l’armari de Sara Berman, mare i àvia dels impulsors. ¿Quin interès pot tenir l’armari d’una senyora vella i anònima que vestia de blanc i ho endreçava tot de manera immaculada? Sens dubte, l’ocurrència d’obrir un armari d’una persona normal i anònima al mig del carrer, entre botigues i fruiteries. L’exposició va acabar passant pel Met, i el Mmuseumm continua obrint les velles portes de l’ascensor als caminants.

Fa uns anys que tots els plans urbanístics i els projectes evoquen l’objectiu d’atendre l’“escala humana”, “la ciutat per a les persones” o, darrerament, l’“urbanisme de gènere”. Però és tan difícil posar les persones al centre del disseny! Qüestions aparentment tan senzilles com que el sol d’hivern al migdia entri per les finestres del menjador o que els equips educadors puguin organitzar-se els espais d’una escola a mida queden enterrades per requeriments molt més secundaris o normatives impossibles. Vaig treballar uns anys en una administració municipal i em desesperava la quantitat d’hores que havia de passar en reunions interminables i omplint informes. I m’expliquen que el teletreball i les desconfiances no han parat de créixer i que hi ha cada cop menys temps per caminar i entendre realment què cal a cada barri. Els concursos demanen encaixar superfícies, sostres, edificabilitats, rendiments, consum i indicadors numèrics. Però culturalment encara ens costa qüestionar aquests paràmetres per prioritzar qüestions tan subjectives com humanes. Tot es tecnifica tant que els veïns que assisteixen als processos participatius acaben havent d’aprendre el llenguatge tècnic perquè la tècnica no surt de la retòrica numèrica. Potser cal deixar d’obsessionar-se amb la productivitat documental i destinar unes hores a observar. Quan vaig quedar embarassada de la primera filla em vaig sentir absurdament culpable per si la maternitat afectaria el meu rendiment professional. Però ara he descobert el treball subversiu de Maira Kalman, que a contracorrent dedica el seu temps a comprendre què fan els altres. I, amb el seu permís, m’he conjurat per no perdre aquest hàbit. Sense caminar i observar no es pot fer ciutat.