La conferència mundial de la Unesco sobre educació superior a Barcelona i la circulació d’un nou avantprojecte de la llei espanyola d’universitats justifiquen, espero, un article més de tema universitari. Aquest serà sobre l’aritmètica de la docència.
La possibilitat d’ensenyar i aprendre en línia està revolucionant la docència universitària. Les lliçons presencials sense interacció de grup són perfectament substituïbles per versions en línia que són reproduïbles a cost zero i que esdevenen referències sobre les quals es treballa a casa o a la biblioteca. L’univers de l’educació superior, però, mantindrà un component important de presencialitat, ja sigui en grups grans amb interacció en temps real via dispositius, ja sigui, i a parer meu principalment, en forma de sessions cara a cara, en grups petits i amb la presència d’un professor-animador que estimula la interactivitat. Els anomenem seminaris, tallers de treball, sessions de pràctiques, o altres termes que aquí prenc com a sinònims. Afegeixo que els processos formatius basats en seminaris tenen molta tradició i són d’eficàcia provada.
Però tenim una paradoxa. El que en principi és una innovació que permet estalviar no és evident que es pugui substituir, amb els recursos de què disposem, per un règim docent basat en seminaris d’una magnitud suficient per donar prou joc a la presencialitat.
Ho il·lustro esquemàticament amb el cas de les universitats públiques presencials catalanes, que l’any 2020 tenien 148.000 alumnes i 10.030 professors, dels quals un 20% a temps parcial. Diguem, doncs, que tenien 9.000 professors. Amb un grau de flexibilitat avui eliminada, la llei Maravall de l’any 1982 va establir el principi que els professors havien de ser docents i investigadors. Va ser un pas molt positiu perquè va generalitzar la recerca a la universitat. Concordant amb aquest plantejament, l’avantprojecte de llei estableix que les hores de docència per any han de ser entre 120 i 240, amb un límit de 180 per al professorat més jove. Diguem, doncs, que són 180 per a tots. Pel que fa al nombre d’alumnes per seminari, no siguem molt exigents i posem que siguin 20. Preguntem-nos llavors: quantes hores de seminari pot rebre l’alumne tipus amb els recursos docents que tenim? El càlcul aritmètic corresponent ens ho diu: per cobrir una hora per cada alumne es necessiten 41 professors. Per tant, amb els 9.000 professors de què disposem, podem oferir, a tots els alumnes, 220 hores. És a dir, si el període docent és de 30 setmanes, unes 7 hores per setmana. Potser, comptant amb un descens demogràfic o d’altres, ho podríem estirar a 10. A mi em sembla que aquesta xifra dona per a una experiència pobra i crec que seria insostenible com a versió moderna de la universitat presencial. Diria que, amb seminaris de 20 alumnes, el mínim haurien de ser 14 hores. La qual cosa portaria a la necessitat del doble de professors: 18.000!
És un absurd que encara podem complicar més si tenim en compte que, molt encertadament, des d’Europa i des de l’avantprojecte espanyol s’impulsa situar en el centre del procés educatiu la formació al llarg de la vida. Per assolir-ho caldrà molta formació en línia, però, si ha de ser efectiva i de qualitat, també n’hi haurà de presencial. Ignoro si s’ha calculat quantes hores de docència presencial es podrien estimar que caldria rebre en una vida, i no voldria improvisar en un paràmetre tan clau. Però no seran poques i, com a mínim per als que han rebut una titulació universitària inicial, serà responsabilitat de la universitat cobrir-les.
Per a mi la conclusió és clara. La universitat no pot assumir amb eficàcia els nous reptes docents i alhora mantenir una norma d’hores docents que, en principi, permeti a tot docent ser un investigador actiu i avaluable com a tal. Som en una cruïlla crítica: si volem mantenir una universitat amb un component presencial significatiu i si volem expandir la docència cap a la formació al llarg de la vida, caldrà reconèixer que no ho podrem fer amb les hores docents de la universitat investigadora. Si les incrementéssim uniformement, és a dir, per a tots els professors, destruiríem la universitat de recerca. El camí, al meu entendre, és permetre que les universitats públiques puguin desenvolupar estructures especialitzades en formació que no incloguin una expectativa alta de recerca. És amb aquesta flexibilitat institucional com podrem tenir universitats públiques que siguin, simultàniament, grans en docència i grans en recerca.
