I ara, què?

S’ha escrit molt al voltant d’aquesta darrera manifestació del 26 de juliol. Se n’ha escrit molt abans, amb tota la polèmica absurda generada per la publicació del manual d’acció directa no violenta, que ja va quedar en no res, després de la suposadament “alliçonadora” detenció de les companyes de Santa Maria. I s’ha escrit molt després de la manifestació, en què la Policia Nacional ens va fer una demostració eloqüent i totalment gratuïta del que realment significa violència. Una demostració que deixa en absurds i ridículs els desmarcatges i denúncies públiques d’alguns –tothom ja sap de qui– de la suposada “incitació” a la violència del manual de la plataforma i que, per a molts, duia també implícit el missatge alliçonador que pretenien també les detencions de les activistes unes setmanes abans.

Alguns opinadors han dit que Mallorca a la fi s’ha rebel·lat. I no s’ha rebel·lat només pel fet de sortir massivament, com mai fins ara, al carrer en una manifestació històrica a Mallorca, sinó que s’ha rebel·lat precisament contra els intents d’alliçonar les veus crítiques i dissidents al model que segons la senyora Prohens, encara avui, és el que ens dona menjar, quan en realitat és un model que se’ns menja vius i, per això, la gent ja no calla. Malgrat la denúncia gairebé unànime de l’opinió pública a les detencions de Santa Maria, la gent va sortir dia 26 al carrer amb ànim reivindicatiu, però tranquil. La manifestació impulsada per Menys Turisme, Més Vida va ser la més multitudinària, diversa i intergeneracional que molts recorden en molt de temps. La gent va expressar la ràbia amb creativitat i fins i tot humor. Vàrem sortir tots junts al carrer a exigir límits, un any més. I aquest gruix de gent, aquest augment de la massa crítica, és el que fa por. Primer, s’intenta dividir, criminalitzant i acusant de radicalització una plataforma que ha estat ampla, diversa i ha treballat els objectius polítics de manera assembleària des dels seus inicis com a plataforma el 2023. A veure si així, deslegitimant-la perd la força de convocatòria que té. Després, i per atacar per una altra banda, s’acusa i es deté dues companyes que varen fer el que molts pensen però no s’atreveixen a fer i que ja havia passat en altres ocasions. Ara resulta, però, que se’ls acusa d’organització criminal. Un absurd com unes cases. Tan grosses i tantes com les que ja no tenim per culpa de les respectables immobiliàries. I, finalment, i per si no fos prou, tot i saber que molta gent està arribant al límit del que és suportable, arrien unes quantes càrregues al final de la manifestació per veure si així ja poden dir que “els radicals s’han apropiat de la lluita contra la turistificació”. Un altre absurd com unes cases —que no tenim—, perquè l’altre dia, la Policia Nacional no carregava contra radicals, carregava contra una societat sencera la qual els poders volen submisa i a la qual les forces de l’ordre pretenien domesticar a porrades d’“així no hi tornaran”.

Però s’han equivocat, i ara i aquí cap responsable polític ni institucional pot posar-se de perfil, perquè tots són part de l’engranatge que engreixa els poderosos, els intocables, els que exigeixen tenir els seus interessos blindats, si no en són part directament. ‘I ara què?’ ens demanam moltes. Continuarem veient l’espectacle vergonyós de tirar les pilotes a la teulada de l’altre i rentar-se les mans? Continuarem sentint els cínics discursos que diuen que “respecten el dret a la manifestació” i que “ells també comparteixen les reivindicacions de la plataforma”? Escalarà encara més la repressió dels cossos policials assajant noves estratègies amb la Llei mordassa a la mà? O senzillament es calmaran les coses amb el temps, tindrem un eclipsi de Sol —i consciència—, i tornarem a les mateixes dinàmiques de sempre fins a la pròxima manifestació de l’estiu que ve?

Aquest ‘i ara, què?’ és una pregunta que ens hem de fer totes i especialment les persones que d’una manera o altra ens organitzam per fer front i continuar denunciant les injustícies socials i els desastres ambientals i territorials d’aquest desastre de model social i econòmic que ha estructurat la nostra realitat insular. Quina és la nostra pròxima passa, independentment de les —més que previsibles— respostes polítiques i institucionals que es puguin generar ara i els pròxims mesos? Sabem que començam a molestar de veres, i el que més molesta és que ara mateix ja no som grups petits més o menys organitzats, sinó que som una ampla majoria social que surt al carrer amb un clam unànime que exigeix dignitat i justícia. Perquè qüestionar el model d’especialització econòmica turística ja no és només una qüestió de crítica al model econòmic o una expressió de malestar per la pressió de la turistificació absoluta de la nostra realitat. És, ara i gràcies a la violència exercida pel mateix model de manera implícita i per les mateixes institucions i cossos de “seguretat” de manera explícita, una qüestió de justícia i dignitat.