17/12/2022

Aquella Espanya

Estic sota els efectes hipnòtics del Federico García Lorca de Juan Diego Botto. Una noche sin luna és una de les millors obres de teatre que he vist en molt de temps, una emocionant i honesta reivindicació del poeta granadí que ens connecta directament amb les fragilitats del nostre present. L’Espanya que representava Lorca –tolerant, somniadora i igualitària– no va poder ser. La van assassinar. Encara resta sepultada en milers de cunetes. És un bell passat fantasmal contra un present mediocre, el d’un PSOE que mai s’ha atrevit del tot a canviar les coses i el d’un PP-Vox que cada cop s’assembla més als qui odiaven el poeta i els seus amics. L’Espanya que volia aquell jove Lorca, que es conformava amb mig pa i un llibre, és una ombra desdibuixada, somorta. 

Diumenge passat va fer quaranta-cinc anys que la dictadura argentina del general Videla va fer desaparèixer el pare de Botto, com va recordar ell, emocionat, damunt l’escenari del Teatre Nacional de Catalunya. La connexió de l’actor amb Lorca té, doncs, també aquesta tràgica dimensió íntima. Com ell, són molts els morts estimats que encara recordem, que encara provem de desenterrar perquè no caiguin en l’oblit absolut. Per exemple el lluitador antifranquista Cipriano Martos, torturat i assassinat a Reus per la Guàrdia Civil el 1973, al final de la dictadura. L’any que ve farà mig segle de la seva fi i tot just ara ha estat possible començar l’exhumació del cos. 

Cargando
No hay anuncios

Hi ha milers de Ciprianos que clamen justícia i memòria en un país on els tribunals tornen a empresonar cantants i polítics demòcrates i empaiten exiliats. El record dels assassinats de la dictadura va sortint amb comptagotes, quasi com demanant perdó, no fos cas que algun net de botxí s’ofengués i li pugessin els colors. Lorca els representa a tots. No el van deixar ser espanyol perquè senzillament no el van deixar ser. Representava una llibertat i una concòrdia que no quadrava amb l’uniformisme patriòtic que encara avui pesa com una llosa identitària. Espanya expulsa la diferència. És un gran forat negre de desmemòria. El somriure amb el qual Botto imagina que el poeta va finir pensant en el seu amant Rafael, que moriria al cap d’un any al front de batalla, és un somriure congelat. Espanya ha evolucionat en l’aparença democràtica, no en el fons de la seva ànima. Alguna cosa essencial resta perduda en aquella esperança lorquiana desfeta. “Oye, hijo mío, el silencio. / Es un silencio ondulado, / un silencio, / donde resbalan valles / y ecos / y que inclina las frentes / hacia el suelo.”

Cargando
No hay anuncios

El futur no té futur si s’arrela en una terra de silencis a sang i foc. Sembla que torna aquest odi, aquest nosaltres contra vosaltres, aquest nacionalisme excloent de terra cremada. Fan por. Ens tornen a glaçar el somriure. Totes les dissidències els semblen condemnables: l’homosexual, la feminista, l’esquerranosa, la catalana... El Congrés ha esdevingut un galliner d'ambient crispat i insults permanents. La judicatura, un niu d’ultres. Escampen la intolerància amb frívola impunitat: la premsa cavernària i les xarxes socials en són histèrics altaveus. On són els Lorca que anaven pels pobles i ciutats proclamant que una altra societat era possible? L’esperit de concòrdia de la Transició a la democràcia va durar quatre telediarios

Quan encara païa la nit sense lluna en què va tornar a morir Lorca damunt l’escenari del TNC, el documental de TV3 sobre Trias Fargas em torna a sacsejar: un liberal d’esquerres catalanista que va creure, com tants altres, que era possible l’encaix, la concòrdia. Quan va fundar el seu partit elitista, que aviat es diluiria dins la Convergència de Pujol, va dir als joves que l’escoltaven que havien d’estar d’acord amb ell només en tres coses: zero violència, Catalunya és el meu país... i Franco ens va fer a tots pitjors del que ja érem. Tan pitjors que encara no hem superat el franquisme. Pobre Lorca, pobra Espanya, pobra Catalunya.