Apagada presidencial

Quan un president es dirigeix a un país en un moment de col·lapse general ha d'entendre que, en aquell moment, tots estem agafats al que diu, al que no diu i a com ho diu. I ha d’entendre a qui s’està dirigint.

Venim d’una pandèmia mundial, tenim una guerra a Europa, hem passat per la DANA del País Valencià, la UE ens ha urgit a comprar-nos un kit de supervivència i el govern espanyol acaba d’anunciar que gastarà més de 10.000 milions en defensa. Som una societat amb la psicologia col·lectiva escardada des del 2020, sotmesa a tota mena de notícies falses i intoxicacions interessades. Tot d’un plegat se’n va la llum a tota la península Ibèrica, i fins i tot cau la cobertura dels mòbils i internet, i hem de tornar a la ràdio de piles i els diners en metàl·lic. Tan fàcil és derrotar-nos? ¿El president Sánchez ha d’aparèixer a mitja tarda i el president Illa vuit hores després de l’inici de l’apagada?

Quan estem davant d’una crisi sense precedents, un president ha d'entendre que necessitem sentir una explicació creïble que no ens faci entrar en el sempre perillós exercici de llegir entre línies. I si encara no pot donar una explicació, ha de fer-nos sentir que tot el que depèn del govern anirà bé i convidar-nos a convertir la crisi en un moment d'ajuda mútua, amb una barreja d’orientació pràctica i resolució col·lectiva. I, tot i això, no hi va haver grans escenes de caos (excepte en aquest forat negre que són Renfe i Adif), en part perquè som al món desenvolupat i perquè la immensa majoria té dos dits de seny.

Però com que tot és susceptible d'empitjorar, Feijóo també apareix en aquest article. ¿Quina autoritat creu que té per parlar sobre comunicació de crisis quan ha estat incapaç de fer dimitir Mazón, el negligent gestor d'una crisi que ha acabat als jutjats, amb centenars de morts?