22/07/2022

Anys d'incertesa

4 min

El segle XXI no és gaire encoratjador, almenys el que en duim fins ara. Però no sempre ha estat així. Ara fa trenta anys, amb la caiguda de l’URSS, es pensava que la història havia acabat. El capitalisme es presentava com un sistema econòmic indiscutible i la democràcia liberal pareixia el règim polític destinat a regir el món. Era la fi de la història de Francis Fukuyama.

Tot això avui pareix ridícul, no creieu? I és que en pocs anys la situació ha girat 180 graus. L’atac terrorista a les Torres Bessones, el setembre del 2001, ens va fer aprendre una nova paraula als europeus: 'gihadisme'. A més, la Gran Recessió de 2008 demostrà que el nostre creixement econòmic no era imparable i el 15-M que el cel no es podia prendre per assalt. Avui, la pandèmia de la covid-19 ens recorda que tot és possible, i que res del que donàvem per aconseguit és immutable (com erradicar les epidèmies en l’anomenat primer món). A més a més, la Guerra d’Ucraïna –de la qual ja ningú parla, per cert– mostra com la geopolítica està canviant en favor de països emergents. En definitiva, vivim en un món d’incerteses.

Zygmunt Bauman parlava de com ens afectava tot plegat. Així, ell considerava que les realitats estables dels nostres padrins, com la feina, la casa i el treball per a tota la vida, s'han esvaït. Les institucions col·lectives, com la religió, la nació o la família, s’han afeblit tot donant pas a un món més precari, provisional i, sovint, esgotador. És la 'societat líquida': tot canvia d'un moment a l'altre i, per tant, tenim por de fixar res per sempre.

Davant aquest panorama, és normal que tothom pensi que vivim molt pitjor que abans. Ara bé, aquest sentiment no ve d’ara. Ja Odisseu, a la Ilíada, en parlava. La idea que “tot temps passat fou millor” és un tema recurrent en la història de la humanitat. Per què ens passa això? L’Associació Nord-americana de Psicologia (APA) posa llum a aquesta enganyifa mental. Ells ens expliquen que el cervell tendeix a recordar més esdeveniments positius al llarg de la vida que negatius, especialment amb els records compresos entre els 10 i els 30 anys. Això no vol dir necessàriament que tinguem més experiències positives que negatives, sinó que oblidem amb més facilitat aquestes segones. Les reprimim, en altres paraules, per poder continuar tirant endavant.

Aquí, deixeu-me fer un apunt. Potser tots pensam que el Planeta se’n va a la merda, però segons totes les estadístiques, això no està del tot clar. A tall d’exemple, un botó: l’esperança de vida no deixa de créixer des de fa 200 anys i mai en la història havia hagut tantes democràcies arreu del món com ara. En aquest sentit, el cas africà és emblemàtic. Mentre l'economia decreixia a Occident i s'estancava a la Xina durant l’any 2020, Sudan, Bennin o Uganda creixien per sobre d’un 3% anual. Potser el segle XXI serà el segle africà? Veurem.

Ara bé, malgrat que aquest sentiment pessimista pugui ser un tripijoc del nostre cervell, no es pot negar que hi ha prou indicadors per pensar que el món, com el coneixem, està canviant. M’explic. Tot sembla indicar que la producció mundial de cru ja ha arribat al seu zenit –l’anomenat pick oil–, iniciant el seu imparable declivi i comportant un augment generalitzat de preus. La humanitat, doncs, s'haurà d'adaptar a una nova era sense el creixement artificial i els excessos comesos gràcies a un petroli barat i abundant. Adaptar-se a la nova realitat comportarà canvis radicals en els nostres hàbits de consum, començant per l'actual i insostenible malbaratament energètic causa també del canvi climàtic… Si això porta a un canvi de paradigma en el consum o, en canvi, generarà una espècie de 'jocs de la fam' entre països pels pocs recursos que quedin, el temps ho dirà.

Mentrestant, i davant aquests reptes, a casa nostra, els líders polítics fan com si sentissin ploure. O així ho indiquen els acadèmics. Segons el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), l'emergència climàtica s'ha agreujat en els darrers anys i urgeix que es prenguin mesures per combatre aquest fenomen. A més, adverteixen que hi ha determinats elements que estan al límit del seu nivell d’adaptació, fet que ja ocorre a la Mediterrània. En aquest sentit, es planteja com a clau reduir els fluxos de turistes, que generen un gran volum d'emissions durant la seva estada a desplaçaments interns, consum de recursos, que, a més, han de ser importats, i consum energètic. Els polítics actuaran?

En definitiva, davant aquest món d’incerteses, és normal que els mallorquins, atordits per aquesta societat líquida, ens plantegem que 'tot temps passat fou millor' (com a bons hereus de l’Escola Mallorquina). Que ens enmirallem en les fotos de platges desertes i somiem amb un passat bucòlic (que mai va existir), més autèntic, on la vida era fàcil i planera. Que visquem instal·lats en la distopia del que potser podríem haver estat i no som. Malauradament, tot això és una mala passada de la ment.

Joan Pau Jordà és professor

stats