Un amor impossible!
Enguany l’anyada de patata novella o d’exportació vindrà a unes quatre o cinc tones per quartó. És un resultat força magre amb relació a les campanyes d’altres anys. Els nematodes n’han fet de les seves els mesos de febrer i març i ara en surten les conseqüències. El míldiu s’ha hagut de vigilar amb intensitat. A marjal, si plou massa, no van bé els sementers de patata novella: totes les plagues de l’Antic Testament li cauen al damunt. Si no plou, malament també perquè no hi ha prou aigua per regar. El mes de novembre de l’any passat es varen sembrar les varietats de la Lady Chistl i la Maris Peer, just els dies que recordàvem els nostres difunts. Bàsicament, són les dues varietats principals de patata que exporten les empreses pobleres cap als mercats anglesos i del nord d’Europa.
A la Setmana de Passió va ser quan els pocs pagesos que queden a marjal engegaren la maquinària i començaren a treure la patata novella de les entranyes de la terra. Les seves cares eren de preocupació i de desesperança. Feia dies que corria de boca en boca la notícia: “La cooperativa Esplet ha fet fallida i està a la venda”. Al camí de Can Flor, els cotxes i tractors dels pagesos s’aturaven i feien remolí voltant l’era. Tenien el cap baix i el cor trencat. Sense cap esperança a l’horitzó els sentiments que compartien eren més propis d’un funeral o de les cròniques d’una mort anunciada, com a ells els agrada dir.
— Si enguany ens paguen la patata a cinquanta cèntims el quilo serà molt –va dir en Biel.
—Amb un poc de sort podrem cobrir les despeses del gasoil, de les llavors i dels productes fitosanitaris –comentava en Miquel.
— Segurament que la llavor de patata d’enguany tornarà a pujar fins a un euro amb seixanta cèntims. Amb aquestes notícies estam sentenciats –deien.
El mateix dia de la trobada en Pistola havia començat a treure els seus sementers del camí d’Artà a Pollença. Omplia les caixes de fusta i quan tocaves amb la mà el tubercle, aquest era suau, net i guaitava per sota les teles amb una tonalitat daurada semblant a la pell de la llimona.
La varietat Maris Peer –que mencionàvem al principi– té pasta blanca i és ideal per menjar-la bullida. La seva qualitat és única. Està comercialitzada per l’empresa de llavors Pep Sur Marketing SLV, instal·lada a les terres de Medina del Campo. En canvi, la Lady Chistl, de pasta daurada, és ideal per menjar-la fregida. Quan la tens a la boca és una delícia per als sentits. La genètica i la llavor provenen de l’empresa Meijer Potato, una multinacional amb la seu principal a la ciutat de Rilland, als Països Baixos. Per cert, als Països Baixos tenen el costum de menjar patata fregida a qualsevol hora del dia, els encisa cruspir-se una paperina plena de patata ben tallada i fregida.
Els dies del fracàs de la Societat Agrària de Transformació (SAT) l’Esplet, jo llegia els diaris de Gerald Brenan, que parlen de la seva estimada Dora Carrington, editat impecablement per l’editorial Confluencias. A la lectura aflorava de manera constant que la Carrington esdevenia per a Brenan un amor impossible. Ah!, idò el mateix passa entre les terres planes de marjal i els pagesos i jornalers que durant generacions les han conrades. D’ençà de la fallida i la destrossa de l’antiga Cooperativa Agrícola Poblera, al començament dels anys noranta, la seva relació també ha esdevingut un amor impossible. Encara queden poblers que recorden aquella llarga nit d’hivern, quan fins i tot les carreteres d’entrada al poble quedaren glaçades del fred que feia. El president Gabriel Cañellas va venir a sa Pobla a calmar els ànims encesos dels socis de la CAP. El menjador de l’entitat era ple de gom a gom, jo també hi era. El nostre futur col·lectiu i individual estava en joc. Evidentment, tothom volia recuperar els seus estalvis. Quan l’espasa de la fallida va caure sobre la terra vermellosa dels antics aiguamolls, Cañellas va dir en veu alta i cridanera que ningú no passés ànsia, que el Govern balear –amb els doblers dels ciutadans d’aquestes illes– taparien i cobririen la mala gestió. I així va ser. Hi va haver milions de pessetes de pèrdues, però ningú no va assumir cap responsabilitat. Milers de somnis trencats i només un silenci gèlid per resposta. On va anar a parar la riquesa generada per la CAP al llarg dels anys? I ara, ens cal exigir-ne responsabilitats?
L’obra pictòrica de la Carrington transmet una certa desesperança a les seves teles. Malgrat aquest sentiment, la Virginia Woolf, tot parlant d’ella, va escriure: “És estranya per la seva barreja d’impuls i timidesa. A vegades em deman què fa: tan ansiosa per complaure, conciliadora, inquieta i activa… Però és una criatura tan entremaliada i ansiosa, tan vermella i sòlida, i alhora tan curiosa, que no es pot evitar agafar-li afecte”. La Dora –no li agradava gens que li diguessin pel seu nom– es va suïcidar l’11 de març de 1932. El seu amor platònic de tota la vida, Lytton Strachey havia mort de càncer d’estómac uns mesos abans. Per a ella ja no s’ho pagava viure si Lytton ja no podia gaudir dels seus quadres. Els seus amics en van plorar la mort, però no es van sorprendre d’aquell darrer acte desesperat d’una dona atrapada en un amor impossible.
Massa similituds entre uns pagesos sense futur, que necessiten sentir el batec de la terra que els va veure néixer i una gent del nord –de Bloomsbury– als qui també els encantava assaborir la patata fregida, mentre cercaven un estil de vida intens i el més lliure possible dins una societat victoriana que els ofegava.