Sí als reis a Montserrat!

A diferència de Lluís Llach, trobo molt bé que els monarques espanyols hagin anat a Montserrat. No, no, sisplau, lectors! Esperin-se! No corrin a donar-se de baixa de subscriptors! No donin aquest disgust a la nostra directora! M’explico!

Montserrat –i ens ho explicava en Bassas, que n’és expert– és un monestir que segueix la regla de sant Benet d’acollir tothom. Però aquesta regla monacal, que comparteixo, no seria prou per a la meva tesi. Hi ha una altra raó, una raó de pes i de catalanitat. Veuran. Ahir, passejant per Montserrat, amb Salvador Illa, la reina va fugir de pla. Vull dir que per la tele vam veure el seu marit, i el nostre president, i em sembla que l’alcaldessa de Monistrol, però a ella no la vam veure. No sortia, durant la passejada. I no sortia perquè ho havia triat així, que una periodista ja sap, segur, quan hi ha càmeres i quan no n’hi ha. La Melero, al seu programa, ho va comentar, i en Jordi Gil, enviat a Madrid, va fer un comentari sense precedents: “La reina Letícia és molt llesta!”

Tot això em fa pensar en unes tensions matrimonials, no gens bones per a l’estabilitat de la institució. Pensant en la reina, penso que anar a Montserrat li pot haver estat útil. Hi ha un refrany molt nostre que diu així: “Qui vol estar ben casat duu la dona a Montserrat”. És un refrany que algú trobarà heteropatriarcal, perquè suposa que és l’home qui duu la dona i suposa, també, que no hi ha homes que volen dur el seu home a Montserrat per estar ben casats. Sé que als matrimonis de monarques les diferències conjugals, de vegades, s’han solucionat al cadafal, però sempre amb resultats més insatisfactoris per a elles que per a ells, que per alguna cosa la monarquia és sexista.